The Vast of Night

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Andrew Patterson
Protagonistes: Sierra McCormick, Jake Horowitz, Bruce Davis, Gail Cronauer, Cheyenne Barton, Mark Banik

És nit de partit a Cayuga. Tot el poble hi serà, tothom hi anirà… Bé, potser no tots. Amb tasques pendents per fer, la Fay i l’Everett es veuran irrefrenablement abocats a intentar discernir els enigmes que amaga un so misteriós.

Amb aquest romàntic punt de partida comença una original proposta que encantarà als amants dels audiollibres o de les radionovel·les, així com als nostàlgics de les històries que neixen al voltant d’una foguera. Bé, també és cert que potser aquells a qui els agradi l’acció més pura se’n sentiran exclosos, però tampoc els costarà trobar altres propostes del seu estil.

El principal atractiu de The Vast of Night es troba precisament en el seu estil narratiu, descriptiu en molts casos, ja que el pes de l’acció recau en les ones sonores. Les paraules i els sons són l’única gran guia de la història: un conjunt de narracions de tercers (moltes de les quals es poden seguir amb els ulls clucs) que, com un puzle de trames, acaben conformant l’essència del relat.

Però no us preocupeu: malgrat actuar com un ens passiu argumentalment, la lent de la càmera resulta sempre estimulant. La premissa d’amagar en comptes d’ensenyar s’aplica aquí amb gràcia: intel·ligents jocs d’il·luminació (o d’absència d’aquesta), plans seqüència que magnifiquen la immensitat i la buidor, estilístics fragments en to sèpia, o fins i tot una introducció vintage al més pur estil de La dimensió desconeguda.

Tot empaquetat amb l’atraient carisma que atorga la mitomania sonora dels anys 50, reflectida, pla rere pla, en pesades gravadores, en estudis de ràdio plens de cintes magnètiques, o fins i tot en antigues centraletes manuals de telefonia. De fet, els mateixos protagonistes centren totes les seves aspiracions de fuga en la “modernitat” d’aquest univers sonor.

La sensació d’una trama central molts cops vista, així com la seva inevitable previsibilitat, potser sigui l’única taca que enteli l’originalitat del conjunt… Un conjunt que, malgrat tot, com si d’un misteriós brunzit es tractés, atraurà plaentment cap a la seva immensitat nocturna tota cuca que s’hi presti.