Any: 2017
País: Regne Unit
Direcció: Martin McDonagh
Protagonistes: Frances McDormand, Woody Harrelson, Sam Rockwell, Caleb Landry Jones, Lucas Hedges
No assumir allò inassumible, combatre allò incombatible o superar allò insuperable. Aquest és un film sobre l’actitud de cadascú envers les fatalitats. Sobre no acceptar la desgràcia encara que aquesta no admeti discussió.
Després d’amagar sicaris a Bruges (In Bruges, 2008) i d’inspirar un escriptor en crisi enmig de psicòpates (Seven Psycopaths, 2012), el director i guionista Martin McDonagh sembla aportar tranquil·litat a la seva filmografia amb una producció rural centrada en els conflictes veïnals que originen tres cartells publicitaris. Ara bé, potser només ho sembla, ja que la bona mà i l’estil personal del director segueixen tant o més presents en el seu últim treball.
Certament, tots són individus tristos, extraviats i de tornada de tot, però lluny de recrear-se en les seves misèries, el drama en tots ells és només un punt de partida comú que els proporciona l’empenta, la mala llet o el cinisme. Un gran retrat humà que fàcilment salta de la llàgrima al somriure o inclús de l’èpica al gamberrisme.
La clau de la pel·lícula és l’entranyabilitat i l’empatia que desperten aquests personatges, gràcies tant a uns diàlegs plens d’acidesa i ironia com a la veterania i la bona feina d’uns actors consagrats bolcats en la causa. Destaca sobretot la protagonista, la taxativa i memorable Mildred Hayes, interpretada per una Frances McDormand sempre en estat de gràcia, per qui inclús l’obtenció d’un segon Oscar com a millor actriu semblaria quedar-se-li curt.
Davant la pèrdua de tota esperança, rebel·lia fins a les últimes conseqüències. O com diria un bon capità pirata: blasfema i escup a la tempesta, encara que aquesta et respongui amb ira, llamps i trons.
Valoració: UAU
Té un aire de...
Gone girl (2014) + Happy-Go-Lucky (2008) + Cold in July (2014)