Any: 2016
País: Regne Unit
Direcció: Amma Asante
Protagonistes: David Oyelowo, Rosamund Pike, Jack Davenport, Laura Carmichael, Tom Felton
Passats uns dies no seré capaç de recordar ben bé quin era el conflicte. Possiblement ja no posaré cara als actors secundaris, i amb tota seguretat oblidaré el nom de la directora d’aquesta pel·lícula. Però recordaré el discurs que Seretse (David Oyelowo) dirigeix al seu poble per demanar-los que confiïn tant en el seu amor pel país com en el seu amor per l’esposa. Recordaré la Ruth (Rosamund Pike), embarassada, desmaiant-se enmig d’un polsegós carrer de Botswana sense que ningú es molesti a recollir-la i, sobretot, recordaré la frase «ningú no és lliure si no és amo del seu destí» (robada de Nelson Mandela o John Carlin), que ressona i de fet es repeteix, amb diferents disfresses, una i altra vegada durant el modest metratge d’aquesta efectiva història d’amor, honor i llibertat.
Basada en una història real, el film d’Amma Asante relata la història d’amor del que havia de ser el futur rei de Botswana i una dona (blanca, quin horror) que era molt més que una senzilla oficinista de Londres, encara que aquest fos el seu humil ofici. Retrata una època i la lluita per la igualtat entre negres i blancs, però en aquest cas l’embolcall no és el de la ja hiperretratada lluita pels drets civils dels EUA, sinó la molt més oblidada lluita dels països del sud de l’Àfrica contra l’apartheid i la intromissió i el control del Regne Unit sobre els seus protectorats, amb la defensa del bé comú com a excusa/bandera.
Si bé segurament peca de cert to naïf pel que fa a la construcció dels personatges (els bons semblen ànimes immaculades i els dolents són veritables sangoneres sense escrúpols), el film t’acompanya còmodament i et manté desitjós de veure quin serà el proper pas per arribar al final d’un trajecte que devia ser absolutament esgotador per als seus protagonistes reals.
Total, sort que sóc blanc, joder.
Valoració: INTERESSANT
La frase: ja us l’he dit. Feu el favor de llegir bé.
L’escena: el discurs de Seretse davant del seu poble. Digne d’Oscar, però no…
El personatge: Seretse, la millor persona de la història de la humanitat, per davant de Jesucrist, si hi hagués una sola evidència de la seva existència (no em toqueu els collons, que no n’hi ha).
