Any: 2019
País: Estònia
Direcció: Oskar Lehemaa, Mikk Mägi
Protagonistes: Mikk Mägi, Oskar Lehemaa
Una vaca s’ha de munyir diàriament. Tothom ho sap. Tothom. ¿Però què passa si ningú li treu una gota de llet en dos dies? Doncs que les mamelles li exploten. Això, que si ho pensem bé és tan lògic, només ho saben els que ho han viscut en la seva pròpia pell, com també saben com de devastadores poden ser les conseqüències d’aquesta explosió…
Per prevenir el lactoapocalipsi, doncs, un vell granger i els seus néts, convertits en herois per força, emprenen la recerca de la vaca extraviada abans que sigui massa tard. I els espectadors prou valents per seguir-los en la seva aventura ja podem anar posant-nos l’impermeable per intentar protegir-nos dels litres i litres de llet, excrements, sang, vodka i saliva que ens esquitxaran.
Els dissenys dels titelles de The Old Man: The Movie segueixen l’estètica de la lletjor portada a un altre nivell (un nivell en què pràcticament és ofensiu considerar-la estètica). Això no és casual, ja que bona part de l’humor que supura aquesta inclassificable comèdia és igualment fastigós, pueril i passat de voltes.
Oskar Lehemaa i Mikk Mägi, aprenents de Trey Parker i Matt Stone (els creadors de South Park), es rebolquen sense complexos en la llibertat creativa com un porc en la merda, atrevint-se a ficar-hi per enmig dobles sentits (la majoria de mal gust), crítica social i fins i tot alguna moralina (o cosa semblant). Aquest excés a vegades funciona i altres no, i en el meu cas va arribar un punt en què, encara que un acudit em pogués agradar, per tot el recorregut que portàvem era incapaç de reaccionar d’una altra manera que no fos amb una ganyota d’incredulitat. Posthumor, d’aquest, deu ser.
Valoració: TU MATEIX...
La frase: «Per les meves venes blanques hi flueix sèrum de llet. Suo crema agra i vesso llàgrimes de gelat de vainilla.»
El personatge: n’hi ha uns quants de realment emmarcables, però em quedo amb el gall.
L’escena per al record: hi ha tantes escenes destacables en aquesta pel·lícula…, però no tinc clar si serien per al record o per a l’oblit. La millor part, per mi, és el divertit pròleg en blanc i negre.
