Vice (El vicio del poder)

Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: Adam McKay
Protagonistes: Christian Bale, Amy Adams, Steve Carell, Sam Rockwell, Jesse Plemons, Eddie Marsan, Alison Pill

No us deixeu enganyar per les nominacions als Oscars: Vice no és cap drama insuls ni cap soporós thriller. Oblideu pedanteries i contencions, perquè estem davant d’una pel·lícula “macarra” i sense pèls a la llengua.

Sí, sí, actors consumats demostrant les seves arts camaleòniques, plans grandiloqüents, una narració àgil (potser massa i tot)…, tot d’elements habituals en les produccions que opten a premis, però aquí res d’això és el que destaca. En aquesta proposta, amb gent com Brad Pitt i Will Ferrell de productors, l’originalitat rau en l’alt contingut crític i en la duresa de l’humor de què fa gala.

Si us espereu un biopic carregat d’objectivitat, rigor o inclús amb ínfules de documental, no piqueu l’ham. Tot i la gran quantitat de contingut extret d’hemeroteca, i malgrat estar molt ben documentada per la tasca, l’objectiu d’aquesta producció és carregar-se els republicans, i més concretament Dick Cheney i el que va ser el seu entorn més proper. I per fer-ho dispara amb bala.

Imaginatius supòsits, grotesques metàfores, hilarants exageracions, i tot el que faci falta… Sigui quin sigui el vostre posicionament polític, el cert és que el talent per presentar tanta mala bava (molt segurament merescudíssima) és inaudit i innovadorament (pel format i pels recursos) divertit.

Vice és una curiosa barreja entre la sèrie House of Cards i l’àcid humor de programes de sàtira política com ara el Saturday Night Live (lloc on es va iniciar el guionista i director Adam McKay), o, per proximitat a nosaltres, l’Intermedio de La Sexta o l’Està Passant de TV3.

La reflexió ve quasi imposada després de veure la pel·lícula. Costaria imaginar-se una producció tan cínicament crítica amb aquest gran format, aquesta gran distribució i aquests grans actors executada en un país com el nostre. Senzillament és impensable culturalment. ¿Sense repercussions ni coercions legals? Inplantejable.

Encara que la pel·lícula assenyali precisament pràctiques obscures i autàrquiques portades a terme pels més alts càrrecs institucionals i per alguns mitjans de comunicació venuts, la simple existència d’aquest corrosiu i paròdic relat el consolida com un símbol, d’allò més esperançador, de la llibertat d’expressió… I, en conseqüència, segurament de certa salut democràtica (malgrat que tampoc són temps per treure gaire pit). Tota una lliçó!