L’exclusiu gimnàs dels blancs Hollywood és tot un espectacle: en Channing Tatum dansant a la barra americana, en Chris Hemsworth llimant-se els bíceps, la Meryl Streep triturant un sac de boxa amb urpes de mutant, en Christian Bale apallissant en John Goodman en una competició d’hamburgueses…
En un banc de musculació, fent abdominals, es distingeix una tonificada massa de virilitat amb la bandera dels Estats Units estampada en un tanga de tirants. Aquí el tenim, en Mark Wahlberg, tal com m’havia dit que el reconeixeria quan vam quedar per WhatsApp.
—¡Ei, hola, Peggy! —em fa l’ullet al cap de cinc minuts.
—Hola, Mark —responc jo, un minut més tard.
—Digues, ¿què volies?, no hauràs vingut aquí només per sentir l’olor de la meva suor, perquè si és això, s’ha de pagar bastant més que per a una entrevista…
—Ah, sí, d’allonsis…, ¿com estàs?
—Veig que vas al gra, ja m’ho havien comentat, m’agrada —alenteix una mica la cadència dels exercicis per poder seguir la conversa—; doncs estic com un toro depilat, com pots comprovar, i jo també vaig sempre al gra, perquè perdre el temps és de fracassats; era el que volia transmetre tota l’estona a El planeta dels simis.
—Ho vaig notar, sí.
—Va, dispara, dispara.
—T’ho he de demanar: ¿quanta estona passes al gimnàs cada dia?
—La meva mitjana és de 25.788.
Mentre ho apunto a la llibreteta, m’adono que no entenc res. Ell m’ho llegeix a la cara i es pega una plantofada al front:
—Ah, és veritat; nosaltres, els esculturistes, no comptem el temps com vosaltres, els que no us estimeu; la nostra unitat de mesura són els abdominals.
—Esculturistes… —repeteixo en veu alta; m’he quedat aquí.
—Sí, ja sé que vosaltres li dieu «culturisme»…, però, home, el que fem té més a veure amb l’escultura que amb la cultura. Som escultors del cos. I quan arribes a ser un dels actors més ben pagats del món, amb el pack pots introduir una nova paraula al diccionari. Aquesta va ser la meva contribució.
—Deixa’m tornar a començar, a veure: ¿et passes el dia al gimnàs?
—¿Per què no? Fer vida al gimnàs és molt pràctic, aquí tenim de tot: anem parlant entre nosaltres, mirem pel·lícules, escoltem audiollibres, tenim una capella amb bíblies de 80 quilos, ve la família a veure’ns…
—¿I el menjar?
—Home, el dietista em té controlat què he de menjar durant el dia perquè cada múscul creixi al màxim i el greix corporal es mantingui al mínim, de manera que al matí em prenc un batut que ja ho conté tot, i després només he d’anar bevent aigua.
—¿I per anar al lavabo?
—El meu amic —dóna uns copets al banc de musculació— es converteix en manuelles i me les emporto allà.
¿Com no me n’havia adonat?, es tracta ni més ni menys que del famós transformer que li va regalar en Michael Bay.
Massa distraccions; necessito recórrer a les meves notes per llençar-li la pròxima pregunta:
—Gràcies al hip-hop vas deixar enrere el teu passat de delinqüència, i gràcies al cine vas deixar enrere el teu passat de hip-hop… Ara que estàs a prop de la cinquantena, ¿què creus que toca fer?
—Sóc un tio treballador, ja ho veus, no m’agraden les coses fàcils. És el que tractava de transmetre a La tempesta perfecta. M’exigeixo al màxim perquè vull el millor, però crec que no hi haurà canvi perquè… no hi ha res millor que ser actor.
—¿Ni tan sol un canvi de registre? Ja has cobert tots els camps de masculinitat i patriotisme possibles.
—Home, això és fals. Me’n falta un.
—¿Quin?
—Encara no he fet mai de vaquer.
—¡No m’ho puc creure!
—¿Doncs et creuries que l’únic paper de vaquer que m’han oferit mai… va ser el de Brokeback Mountain?
—Ah, això hauria estat interessant per a la teva carrera…
De cop, es posa seriós, deixa el transformer, i em posa la cara a dos dits de la meva:
—¿Ho dius de debò? ¿M’imagines abraçant un altre home? ¿Per qui em prens? ¿Tu has vist mai en Matt Damon abraçant un altre home?
El transformer adopta ràpidament la forma d’unes tenalles, i en Mark es dedica a portar els seus pectorals al límit fent-les anar mentre fa flexions de cames. Amb aquest exercici podria carregar-se quatre Peggys juntes, dues amb el cap espremut entre les seves mans i dues més matxucades pels repetits cops de malucs.
Per esborrar aquesta imatge i pensar en una altra cosa, se m’acut demanar-li:
—¿En Matt Damon és el teu referent, doncs?
—Bé, potser vaig començar a prendre’m seriosament l’esculturisme perquè volia assemblar-me a en Matt Damon…, però ara s’ha tornat un flonjo panxaconforme, ha deixat que se li noti que segueix fent anys, i es passa el dia plorant mirant fotos dels abdominals que tenia abans. Patètic.
—Sí, lamentable, ridícul, és un perdedor —li dono la raó emprant altres paraules perquè es cregui que no ho dic per dir. Si aquell curset d’assertivitat que vaig fer em serveix perquè no m’esbardelli el cap…
—Els actors de Hollywood tenim l’obligació, el deure moral i contractual, d’estar bons. Sinó, ¿quin model donem al públic?
—Això és el que jo dic sempre.
En Mark em fa l’ullet per deixar-me entendre que ara li caic bé. Es posa unes turmelleres de llast i el transformer es converteix en una cinta de córrer. En pujar-hi, reprèn el fil de la conversa:
—Ara que en Matt no serveix com a exemple de res, finalment he trobat el model perfecte. Un dia seré com ell. Mira com s’està preparant per al seu pròxim paper…
Segueixo els seus ulls i trobo en Dwayne Johnson practicant halterofília amb un cavall en lloc de les peses habituals. Crec que és el mateix cavall que, segons els rumors, el mateix Dwayne haurà de salvar de l’esclavitud exterminant una tribu d’indis americans en la seva pròxima pel·lícula ecologista. O potser és el que passaran per la batedora per esmorzar demà.
