Wonder Wheel

¿Per què els drames de Woody Allen solen ser tan continguts? Perquè quan no els fa així, quasi els converteix en comèdies. Això és el que passa amb Wonder Wheel: tot i que sigui un drama en tota regla, quasi una tragèdia, està impregnat per un aire de fulletó televisiu que el fa semblar una comèdia.

 

No estem davant de l’Allen malenconiós ni tampoc del més graciós, sinó davant d’una història de gàngsters i triangles amorosos emmarcada en un acolorit parc d’atraccions a la Nova York dels anys 50. Amb un guió i una posada en escena descaradament teatrals, no és de les pel·lícules d’Allen que passaran a la història del cinema. Encara així, com és habitual, compta amb grans actuacions, d’entre les quals destaca una intensa Kate Winslet. Li donen la rèplica Belushi, Temple i Timberlake en uns personatges que tenen l’estranya virtut de ser tan estereotipats com tridimensionals.

 

La calidesa de les imatges de capvespre i les coloraines del parc contrasten amb la radiografia del bloqueig emocional i vocacional d’una dona casada que se sent atrapada enmig dels somriures, les ostres, el cotó de sucre i les atraccions de Coney Island. Allen ens fa pujar en una d’aquestes atraccions que, quan acaben, ens retornen a la realitat, entre sons eixordadors i cert mareig.