Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Byron Howard, Rich Moore, Jared Bush
Protagonistes: Ginnifer Goodwin, Jason Bateman, Idris Elba, Jenny Slate, J.K. Simmons
Animals antropomòrfics, selva civilitzada, conilleta ingènua, guineu espavilada.
Espero que no sigui així, però, com que no té premis a prop, amb el temps Zootopia podria passar a formar part del club de les injustament menys recordades de Disney (com les notables The Great Mouse Detective, Treasure Planet, The Princess and the Frog o Tangled). La pel·lícula Disney de la temporada manté (o fins i tot supera) el nivell tècnic i artístic a què la companyia ens té acostumats i, afortunadament, ens demostra que la forma no és l’únic que sap treballar (cosa que no vam veure en els decebedors guions de, per exemple, The Little Mermaid, Let it go Frozen o Maleficent).
El guió de Zootopia i l’univers creat pels “dibuixants” s’ajuden l’un a l’altre, de manera que la història de na Judy s’ho fa anar bé per portar-te de visita a les diferents zones de Zootopia perquè et meravellis de com s’ho han “currat”. Home, és que una metròpolis que vulgui incloure tot el regne animal pelut no és poca cosa, i ens han de mostrar com més detalls millor perquè apreciem la feina feta i ens puguem creure que funciona, tot i que inevitablement hi haurà “fissures”, com la falta de parelles multiracials en una ciutat tan moderna i civilitzada, la convenient absència d’armes de foc, la inexplicable alimentació dels animals carnívors (bé, més que inexplicable, inexplicada, ja que imagino que haurien de menjar rèptils o ocells, però no recordo veure’n ni un) i el conseqüent problema de creixement vegetatiu ultrapositiu… En fi, detalls de perepunyetes que es perdonen, perquè no fan que el conjunt deixi de ser prou ric, enginyós i consistent.
També és cert que de tant en tant la pel·lícula es recorda a si mateixa que és de Disney (tot i que potser és la que compleix menys tòpics), i llavors el ritme es ressent amb alguna escena dedicada al missatge educatiu convencional de torn. Afortunadament, aquests moments “obligatoris” estan prou ben mesurats per no perjudicar el conjunt.
I encara que Zootopia presenti el típic missatge de perseguir els somnis, fer amics i fer el correcte, l’amaneix amb un humor àcid, crític, a vegades demolidor, que no es queda ni molt menys en les referències al racisme (tot i que evidentment són les principals). Les animalitzacions serveixen per radiografiar les vileses i estupideses de la nostra societat. No us deixeu enganyar per les aparences: Zootopia va més dirigida als adults que als nens, o almenys a la sala sentireu riure més pares que nens (i això que perden en proporció).
Valoració: BONA
La frase: «¿Alguna vegada t’has preguntat per què la teva mare i jo som tan feliços? Bé, doncs és perquè vam renunciar als nostres somnis i ens conformem.»
El personatge: Flash!
L’escena per al record: la visita al centre naturista.
