Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Justin Kurzel
Protagonistes: Michael Fassbender, Marion Cotillard, Jeremy Irons, Ariane Labed, Michael Kenneth Williams
Pols, llumenetes, parkour, caputxes.
Estem a finals del segle XV i a principis del XXI alhora, i tenim per una banda una pel·lícula d’acrobàcies en la Inquisició espanyola i per l’altra un thriller de ciència-ficció que juga amb la idea de “curar” l’agressivitat en la societat. A l’hora de la veritat, però, el pes de la pel·lícula recau fonamentalment en la part del “present”, i els episodis del passat acaben servint com a simples anècdotes trepidants per adornar una història previsible i mal narrada (unes coses s’expliquen reiterativament mentre que altres es passen per alt, els diàlegs resulten poc versemblants, i els personatges es passen l’estona fent posturetes com si només els preocupés sortir “en plan malote” a la foto). Per paga, la conclusió no és gens satisfactòria, com t’ensumaves des del principi, i només serveix per convidar-te a una seqüela que no té cap garantia d’estar més ben pensada que aquesta.
Malauradament, la mescla de ciència-ficció, acció, història, intrigues i drama existencialista amb què ens pretenien sorprendre Kurzel i Fassbender no acaba de trobar un to que funcioni (i tampoc hi ajuda la falta de cohesió entre la fotografia, la banda sonora, els efectes digitals…). Era un repte difícil. Per adaptar un videojoc, més els hagués valgut seguir els passos de Prince of Persia: The Sands of Time (Mike Newell, 2010) o de la lliure adaptació del Monkey Island© encoberta dins Pirates of the Caribbean: The Curse of the Black Pearl (Gore Verbinski, 2003), que s’acontentaven a ser pel·lícules d’aventures lleugeretes però més o menys sòlides, fidels al sentit de l’entreteniment.
Dóna la impressió que tot s’ha volgut planificar tant que s’ha perdut de vista el conjunt, de tal manera que el dramatisme i l’espectacularitat que s’havien pensat sobre el paper s’han acabat traduint en fredor i falta d’energia en el cel·luloide. Almenys no estem davant una pel·lícula avorrida, però també és cert que si en algun moment desconnectes i et poses a pensar en les teves coses no et perdràs res.
Les ganes d’encetar una bona franquícia cinematogràfica hi eren, i a la història se li entreveu potencial, però per veure-l’hi s’hi ha de posar força imaginació (i potser fe).
