Droste no hate de bokura (Más allá de los dos minutos infinitos)

En acabar la jornada laboral, en Kato, el jove propietari d’una cafeteria, torna al seu apartament, on és sorprès per algú que li parla des de la pantalla del seu ordinador: és ell mateix dos minuts en el futur.
 
A partir d’aquesta premissa tan simple com absurda, sorgeix una opera prima espatarrant que, com van fer en el seu moment Los cronocrímenes (Nacho Vigalondo, 2007), Moon (Duncan Jones, 2009) o Coherence (James Ward Byrkit, 2013), va un pas més enllà a l’hora d’esprémer les possibilitats de la ciència-ficció de baix pressupost.
 
Darrere aquesta pel·lícula hi ha una feinada “de xinos” (permeteu-me l’expressió vulgar i racista, en aquest cas doblement racista, en tractar-se d’una pel·li japonesa), especialment en el guió, en la planificació i en la gravació. Cada escena (podem dividir-ho en escenes, encara que tècnicament Yamaguchi jugui a mostrar-ho tot en un mateix pla seqüència) va embrollant més i més a la trama, i com a espectador no pots fer altra cosa que agafar-te fort, intentar no parpellejar, i deixar-te portar per aquesta muntanya russa en temps real. És un viatge de poc més d’una hora, però ¡quina hora! No hi sobra ni hi falta ni un minut, una virtut escassa avui en dia, i el cert és que més duració perjudicaria el conjunt.
 
¿Que per enmig hi ha alguns tòpics de mafiosos i pseudoromàntics que avui en dia haurien d’estar superats? També, sí, però per altra banda no deixen de ser recursos còmics que encaixen perfectament en la narració que se’ns proposa (aporten més que no pas resten), ¡i no podem exigir que una pel·lícula sigui trencadora en tot! Per mi, doncs, aquests detalls superficials no desmereixen gens ni mica Droste no hate de bokura com un dels divertiments més intensos i originals de què he gaudit en una sala de cine.