Aterrados

Any: 2017
País: Argentina
Direcció: Demián Rugna
Protagonistes: Maxi Ghione, Norberto Amadeo Gonzalo, Elvira Onetto, George Lewis, Agustín Rittano

Ambientació lúgubre, personatges angoixats, foscor i terror. Molt de terror. Aquesta és sense cap mena de dubte l’Argentina més lovecraftiana, així que delicats del cor absteniu-vos-en. La resta, sigueu benvinguts a Aterrados.

El terror és un gènere en què costa innovar, però en què la repetició de velles fórmules amb certa destresa o en situacions renovades acontenta sobradament els seus acèrrims fanàtics.

En aquest cas els aficionats al gènere poden estar contents. Confirmant la creixent onada de cinema argentí dels últims 20 anys d’aquesta temàtica, el film compleix amb escreix el que promet. Amb un inici ja pertorbador, les sorpreses i la tensió van en progressió ascendent al llarg de tot el metratge, fins a donar forma a un món oníricament aterrador.

Amb un argument i un desenvolupament més pròxims al terror dels 80 que a l’actual, la cinta no està exempta dels mals propis del gènere. Girs un pèl forçats o un argument final ficat amb calçador. Malgrat tot, prevalen els punts forts i s’acaba convertint en una cinta de gènere capaç de plantar cara i superar qualsevol de les propostes terrorífiques comercials actuals.

Sang i horrors, això és el que depara aquesta producció als pobres habitants d’un modest i tranquil veïnat argentí. Tota una satisfacció per als parroquians més habituals del Festival de Cinema de Sitges.