Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Edgar Wright
Protagonistes: Ansel Elgort, Jon Hamm, Lily James, Jamie Foxx, Eiza González, Kevin Spacey
Edgar Wright ens va sorprendre amb Scott Pilgrim vs. the World (2010), una història rodona en què apostava per un guió excessiu i esbojarrat. Des de The World’s End (2013), igualment original però menys trencadora, no estrenava cap pel·lícula, així que veure Baby Driver era una cita ineludible aquestes setmanes d’estiu.
Ansel Elgort (The Divergent Series: Allegiant, 2016) protagonitza un film molt complet, i entretingut, que té com a plat fort la música, a més de Spacey, Hamm i Foxx com a secundaris de luxe. La fórmula del gènere de persecucions i atracaments semblava gastada, però de tant en tant apareix una proposta que sorprèn. Els tòpics de les pel·lícules dels anys 80 de Hollywood hi són: els personatges arquetípics, les explosions i els acudits. Ara bé, el jove conductor, amb el seu Ipod amunt i avall i les seves cintes de casset dóna a la pel·lícula una identitat pròpia. No és d’aquelles que et fan pensar «ostres, quant de pressupost malgastat!»; Baby Driver té una gran virtut, i és que el director mesura bé els ingredients, i no es passa ni amb l’acció, ni amb el drama, ni amb les efectives píndoles d’humor.
Les semblances amb Drive (Nicolas Winding Refn, 2011) hi són (tot i que el to sigui antagònic), però s’ha de reconèixer que Baby Driver es veu menys depurada, i a vegades peca d’explicar massa el que ja ha mostrat. D’altra banda, aquí la música no crea una només una atmosfera, sinó que forma part de cada escena.
Les cintes de casset personalitzades, ara que estem en plena efervescència retro, són, per mi, un component molt especial. ¿Què us fa pujar l’ànim?: ¿Queen, Alexis Korner, Brenda Holloway, The Commodores, Blur, The Button Down Brass, Barry White, o Simon & Garfunkel?
