Any: 2021
País: Estats Units
Direcció: Ilya Naishuller
Protagonistes: Bob Odenkirk, Aleksey Serebryakov
Els humans som com som, tenim els impulsos que tenim, i Nobody és un de tants divertiments que fantasiegen amb l’alliberament de la violència, cosa que serveix com a catarsi d’aquests impulsos que estem socialment i moralment obligats a reprimir. Aquells que creguin que si evitem qualsevol mena de representació de la violència els ciutadans del futur seran tots pacifistes no gaudiran de Nobody. O almenys no confessaran fer-ho.
El sentit estètic i de l’espectacle de Nobody consolida tant el director Ilya Naishuller (que ja m’havia guanyat amb Hardcore Henry) com el guionista Derek Kolstad (que firma també totes les entregues de John Wick; les semblances amb aquesta saga, doncs, no són casuals). Cal destacar també la vibrant selecció musical (omnipresent, de fet, al llarg de tot el metratge), així com l’actuació de Bob Odenkirk, que ha estat capaç de no fer-me pensar en el personatge pel qual tots els coneixem.
Nosaltres no tenim les habilitats del protagonista, però en la resta de coses podem sentir-nos identificats amb ell, i això ens brindarà un pretext per aplaudir quan la càmera no tingui manies per mostrar-nos com trenca la cara a un torracollons i per perdonar l’absurditat de bona part de la violència que mostra.
¿Has tingut un dia dur a la feina? ¿Algun desengany? ¿Has rebut una mala notícia? Per realitats així, ficcions com la de Nobody són tan necessàries.
Valoració: BONA
La frase: «Espero que a aquests torracollons els agradi el menjar d’hospital.»
El personatge: el pare del protagonista (sempre benvingut, Christopher Lloyd).
L’escena per al record: la gloriosa presentació del dolent (antològic Aleksey Serebryakov).
