Any: 2015
País: Irlanda
Direcció: John Crowley
Protagonistes: Saoirse Ronan, Emory Cohen, Domhnall Gleeson, Julie Walters, Jim Broadbent
La majoria de pel·lícules que he anat a veure al cine últimament han estat superproduccions o històries ben crues, com The Hateful Eight o The Revenant. I m’encanten, però de tant en tant el cos em demana disminuir la tensió. De la mateixa manera que Carol, aquesta cinta és una història senzilla i emotiva sobre una noia que intenta trobar el seu lloc. Pot recordar els melodrames del diumenge a la tarda quant a estructura, trama, i fins i tot estètica. Per això està passant tan desapercebuda encara que hagi estat nominada a l’Oscar a millor pel·lícula, entre d’altres. Perquè és una història petita, modesta, menor… Segur? Bé, suposo que s’etiqueten així les històries d’emancipació, de fer-se gran. Com una mena de bildungsroman, la història té el viatge com a punt de partida i com a pont cap a la maduració.
Saorise Ronan fa una actuació excel·lent: el seu personatge, Eilis Lacey, és la pel·lícula, i tot passa a través dels seus ulls. La joventut i la sensació de respirar l’atmosfera d’un país ple de promeses, l’olor de nou dels carrers i dels locals, l’estranyesa, les lliçons de tothom i l’enamorament es barregen amb l’enyorança de la família.
Brooklyn és una història delicada, d’aquelles que et fan venir ganes de llegir la novel·la en què es basa per poder aprofundir en la història. John Crowley, en la seva adaptació de la història de Colm Toibin, aconsegueix que et quedis amb ganes de més. Crowley ja em va atrapar amb Intermission (2003), una altra pel·lícula “menor” d’històries creuades en clau de comèdia. Ara, amb una altra història irlandesa, i després d’una trajectòria prou destacable, retrata l’emigració amb Nova York com a punt de trobada de tants immigrants de cultures vàries, amb tots els prejudicis i estereotips que això comporta. Veure Brooklyn és un exercici de respiració pausada però continguda amb grans dosis de nostàlgia.
