Nomadland

Any: 2020
País: Estats Units
Direcció: Chloé Zhao
Protagonistes: Frances McDormand, David Strathairn, Linda May, Bob Wells, Swankie

Després d’ensenyar-nos la vida en una reserva d’indis americans a Songs My Brothers Thaught Me i de compartir el dia a dia dels joves ni-nis a The Rider, Chloé Zhao posa el focus en una altra part invisibilitzada de l’Amèrica profunda: els vells que s’han desgastat els genolls treballant fins que ja no se’ls vol enlloc i es veuen tractats com a poc més que llasts del sistema.

Així, a Nomadland acompanyem una sexagenària (una Frances McDormand de 10, com sempre) que viu en una furgoneta viatjant allà on la portin les misèries del mercat laboral i convivint en caravanes on coneixerà més ànimes perdudes, cadascuna amb la seva història (històries comunes, properes, i sobretot reals).

Zhao repeteix fórmula (protagonista callat, fotografia espectacular, persones que fan de si mateixes…), amb la novetat que aquesta vegada el guió no és original seu, sinó que l’ha adaptat del llibre homònim de Jessica Bruder (2017). A Nomadland els personatges també m’han interessat més que en les seves pel·lis anteriors i les píndoles de diàlegs m’han semblat més atractives, però igualment se m’ha fet un pèl llarga, ja que quan passat un cert metratge es recrea massa en la narració contemplativa no puc evitar desconnectar una mica.

Tot i això, és innegable que Chloé Zhao està construint una antologia de ficció documental amb segell d’identitat propi. Curiosament, el seu cine independent, crític, sensible, elegant i encertat l’ha portat a ser fitxada per Marvel per dirigir Eternals (que, si no hi ha més canvis de calendari, s’espera a les sales de cine per a finals d’any).