Cine entre els fogons

0
154

Entre les paraules «esferificació» i «foodporn» han passat uns vint anys, i en aquest temps la cultura gastronòmica ha viscut canvis profunds, així com els hàbits dels assidus als restaurants i dels mateixos cuiners. Avui, a qualsevol racó hi ha restaurants cada vegada més especialitzats, molta etiqueta, molta publicitat i molta “literatura” sobre cuina. I també molt de cinema, és clar.

Els mitjans són part d’aquesta transformació; si fem un cop d’ull a l’actualitat de les xarxes, els cuiners són tant o més mediàtics que els youtubers de moda o els actors més reputats. També les destinacions turístiques de tota mena potencien les seves virtuts culinàries com a reclam principal. Qui més qui menys, tothom coneix un restaurant a prop amb algun reconeixement, estrelleta, distintiu o gomet. D’entrada, sembla que ens deixem emportar per una tendència més, però, d’altra banda, també sembla que per fi la cuina ocupa el lloc que mereix. La cultura alimenta l’esperit, els aliments són indispensables per al cos; ¿no pot ser, doncs, la gastronomia la màxima expressió de qualsevol cultura?

Les xarxes socials estan saturades de comptes de foodies i influencers gastronòmics, de gent que fa receptes, que regala consells o que comparteix noves idees sobre aquest món. Però no tot són comptes d’Instagram, talent shows i concursos de restaurants. Si cerquem documentals que ens expliquin els orígens de tot aquest boom, en trobarem un munt. El pollo, el pez y el cangrejo real (José Luis López-Linares, 2008), un documental amb encara no sé quin propòsit (crítica?, elogi?, divulgació?, onanisme professional?) en què vèiem els esforços d’un xef per guanyar el concurs culinari amb més renom, el Bocuse d’Or, ja té deu anys. Pel mig s’han estrenat una quantitat impensable de films que exploten els fogons i les estovalles, sèries incloses. Necessitaríem un altre article per fer-ne referència, però només cal explorar a cercadors de plataformes com Netflix per veure l’abast del fenomen.

Queda clar que, com la pintura o el cinema, l’habilitat per treballar un producte, una matèria primera, amb cura i originalitat per treure’n el màxim profit estètic, nutricional o gustatiu és, sense cap mena de dubte, un art. Hi ha gairebé una sinestèsia perfecta (si és que això pot existir) entre imatge, sabor i tacte, i això dona molt de joc a l’hora de crear un producte audiovisual.

Centrem-nos, ara sí, en el cinema. La primera pel·lícula que cal veure sobre gastronomia és Babette’s Feast (Gabriel Axel, 1987). Un clàssic, una pel·lícula sòbria, senzilla i farcida de símbols i silencis comestibles. El banquet final que prepara la protagonista expressament per a uns amics, per fer-los gaudir i, en una mena de comunió hedonista, els deixondeix del seu ensopiment vital, és una escena molt emotiva.

Em fa pensar en el sopar d’aniversari de Chocolat (Lasse Hallström, 2000): aquella pel·lícula en forma de conte que explica les bondats del menjar com a mitjà per deixar-se anar i per fer aflorar les passions, desitjos i altres necessitats de l’ànima. Potser no és la més recomanable, per previsible i autocomplaent, però retrata amb cura els rituals de la pastisseria, l’amor als productes, i el respecte per la tradició culinària heretada i el deure de transmetre-la. Un dels seus mèrits és que no es pugui veure sense tenir una tauleta de xocolata a prop.

Més moderna, Soul Kitchen (Fatih Akin, 2009) és una pel·lícula amable en què l’amor a la cuina és l’excusa a partir de la qual s’explica la història d’un cuiner que amb prou feines arriba a final de mes. Aquesta comèdia sense pretensions està regada amb bona música i deixa un regust d’allò més agradable, si em permeteu el tòpic.

Amb un esperit semblant, tenim Chef (Jon Favreau, 2014), que tracta la reinvenció professional d’un xef de mitjana edat cansat de les exigències del sector. En una línia més hollywoodenca, no compleix les expectatives que es podrien tenir veient el planter d’actors que llueix, però passa bé (si em permeteu també el símil “deglutidor”).

D’altra banda, tenim Julie & Julia (Nora Ephron, 2009), una altra comèdia que retrata la manera com la cuina pot esdevenir una professió per a qualsevol que la tingui com a passió diària. I en reivindica la part més pedagògica, una mena de democràcia de l’alta gastronomia. No tot seran xefs francesos entre quatre parets decidint qui cuina què o qui té el distintiu tal. Amy Adams i Meryl Streep combinen dues històries paral·leles, autoindulgents i amables que, així i tot, fan ganes de posar-se a cuinar el cap de setmana sencer.

Virant de la comèdia cap a la dramèdia, trobem Delicious Martha (Sandra Nettelbeck, 2001), una petita joia que val molt la pena veure si us agrada el gènere i els personatges que viuen “cap a dins”. Aquesta història va ser actualitzada a Hollywood a mans de Scott Hicks el 2007 i protagonitzada per Catherine Zeta Jones, perdent tots els matisos. En la mateixa línia, a l’espanyola, trobem Fuera de carta, en què el xef protagonista és Javier Cámara, el més destacable del film. Cap de les dues pel·lícules aconsegueix transmetre l’amor a la cuina com fa Delicious Martha.

A banda d’aquestes propostes, podríem recomanar The Trip (Michael Winterbottom, 2010), una comèdia sobre la “duríssima” feina dels crítics gastronòmics, que és en realitat una paròdia o reivindicació dels viatges pausats, l’amistat i el cinema.

D’entre el cinema asiàtic, destaquem Eat Drink Man Woman (Ang Lee, 1994), el film que, en la meva opinió, mereix més reivindicacions. L’aclamat Ang Lee presenta una història de tres germanes, totes amb vides ben diferents, que fan front al moment d’abandonar el niu familiar, la casa del pare, un reputat xef. La successió d’escenes amb les tradicions culinàries i els vincles familiars com a nexe són una delícia. Sembla com si les aromes dels plats haguessin de traspassar la pantalla. No direm allò de «som el que mengem», però… ¿podríem dir que som com cuinem?, ¿com parem una taula?

En la categoria d’animació no us podeu perdre (si no l’heu vista ja) la famosa Ratatouille (Brad Bird, 2007), que emula la famosa magdalena de Proust, però amb el famós plat francès. Aquesta història aconsegueix que un dels últims animalons que voldríem trobar-nos en una cuina ens arribi a transmetre tot allò que sent algú que viu la cuina amb devoció.

En la mateixa línia, i com a gran colofó, no puc deixar de recomanar la sèrie d’anime que va fascinar tota una generació: si algú vivia amb passió això de la cuina era el petit xef, El gran Sushi, Mister Ajikko (Daisuke Terasawa, 1987-1989). Mostrava devoció per la cuina i per aconseguir superar-se a si mateix cada dia. Les valoracions i «ais» i «oooohs» dels jurats no tenen res a veure amb els Marcs Ribes o Jordis Cruz. Allò sí que eren concursos.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada