Any: 2001
País: Alemanya
Direcció: Sandra Nettelbeck
Protagonistes: Martina Gedeck, Sergio Castellitto, Maxime Foerste, Katja Studt
Bella Martha és d’aquella mena de pel·lícules que deixen un bon regust molt de temps. Un regust que no trobareu a relats sobre dones que es busquen a elles mateixes, com a Eat, Pray, Love (Ryan Murphy, 2010), si és el que esteu pensant. No, no és aquesta mena de producte prefabricat i autocomplaent; és més aviat com Eat Drink Man Woman (Ang Lee, 1994). No les confongueu, són com la tinta dels calamars i un carpaccio de pinya: ¡res a veure!
Una matinada, mirant La 2, com qualsevol cooltureta repel·lent, et trobes que comença una pel·lícula. Primera notícia de la seva existència, mal horari, molta son. Però t’enamores. De la història, dels protagonistes i dels espaguetis, com si mai els haguessis tastat.
La història t’atraparà, tant si t’imagines amb quaranta anys dedicat a allò que t’apassiona, com si penses en les pèrdues profundes i irreversibles i en com ens tanquem en nosaltres mateixos. Però Bella Martha també ve acompanyada de l’esperança, la delicadesa i, sobretot, de la perseverança; em fa pensar en les rutines i en els àpats que les acompanyen.
La Martha viu com cuina; m’agrada la gent així, i no he pogut deixar de recordar la seva història cada vegada que he posat a bullir uns espaguetis. Els records sovint vénen acompanyats d’olors i gustos. Potser sóc jo, que tinc un problema d’olors, però moltes d’elles, que tenen a veure amb els àpats, amb les aromes que surten de les cassoles i paelles, no em digueu que no deixen tant o més pòsit que una bona cançó. Bella Martha (o deliciosa en la traducció del títol) és això, un plat cuinat al punt, amb un toc dolç i la intensitat justa.
