Any: 2018
País: França
Direcció: Gaspar Noé
Protagonistes: Sofia Boutella, Romain Guillermic, Souheila Yacoub, Kiddy Smile, Claude Gajan Maull, Giselle Palmer, Taylor Kastle, Thea Carla Schott, Sharleen Temple, Lea Vlamos, Alaia Alsafir, Kendall Mugler, Lakdhar Dridi, Adrien Sissoko, Mamadou Bathily
Una bandera de França, tràvelings, coreografies, sangria, LSD.
A Climax, Gaspar Noé ens convida a conèixer una companyia de dansa, a presenciar el seu darrer assaig, i a compartir amb els ballarins una festa de celebració amb destí a l’infern. I, com no podia ser d’altra manera, ho farem amb els característics moviments de càmera del director i les seves recurrents obsessions (la buidor, la construcció, la destrucció, la irreversibilitat…).
Es tracta d’una pel·lícula totalment coral amb una de les obertures més estimulants que he vist últimament. El problema és que genera massa expectatives i acaba allargant-se en les converses de postadolescents drogats i perdent-se per un laberint de marejos repetitius sense arribar al clímax promès.
Tot i això, l’absoluta implicació dels actors i tècnics i la mesurada estructura formal (amb capítols dividits per lemes més o menys apropiats) fan que el caos desencadenat funcioni correctament. L’únic misteri que queda sense resoldre és per què ningú telefona a l’ambulància (idea que apareix en boca d’alguns personatges), però el darrer pla és prou satisfactori perquè li perdonem aquesta trampa.
Valoració: INTERESSANT
La frase: «L’únic que he fet bé a la vida és aquesta sangria.»
El personatge: el nen. ¿Què hi fa un nen aquí enmig?
L’escena per al record: el pla zenital de danses individuals.
