Any: 2013
País: Estats Units
Direcció: Niels Arden Oplev
Protagonistes: Colin Farrell, Noomi Rapace, Dominic Cooper, Terrence Howard
Colin Farrell protagonitza amb ofici un de tants thrillers ben elaborats però que han passat sense pena ni glòria per les cartelleres.
Les mirades dels dos protagonistes fan quasi tota la feina a la primera meitat de la pel·lícula, que dosifica molt bé la informació que dóna i manté la tensió, a més d’oferir-nos alguns girs que ens enxampen desprevinguts.
D’altra banda, a la segona meitat del film pot semblar que el guió coixeja per ser massa benèvol amb els protagonistes en alguns moments clau, però encara així no surt dels “límits” de la versemblança.
Els personatges principals són com tants altres personatges torturats que hem vist en infinitat de pel·lícules, però aquí la gràcia la trobem en la relació veïnal, en l’atzar, i en la força de la Beatrice (Noomi Rapace). Niels Arden Oplev analitza la utilitat i legitimitat de la venjança i com pot unir les persones. L’espectador és el testimoni de com es va portant a terme aquesta venjança i va sentint les contradiccions que planteja a la vegada que ho fan els personatges.
Podríem fer la llista dels secundaris, tots molt a lloc, però destacaré Isabel Huppert, que, encara que només fa un paper breu molt diferent dels que ens té acostumats, treu tot el partit possible dels tòpics francesos.
Hi ha tocs efectistes potser sobrers i alguna absurditat en el guió, però val la pena veure Dead Man Down pels tocs d’humor i les escenes dignes dels millors thrillers, que recorden The Girl with the Dragon Tattoo (del mateix Oplev, 2009). Aquesta pel·lícula no hi té res a veure i alhora ho té tot.
Valoració: BONA
M’ha agradat especialment: Noomi Rapace (les seves cares, mitjos somriures i vestits) i les entregues (davant el dubte, no mateu el missatger).
M’hi ha sobrat: l’espectacularitat d’algunes escenes, sobretot la final, molt testosterònica, i que s’acaba resolent gràcies a un descuit de manual.
