Any: 2019
País: Espanya
Direcció: Pedro Almodóvar
Protagonistes: Antonio Banderas, Asier Flores, Asier Etxeandia, Penélope Cruz, Julieta Serrano, Leonardo Sbaraglia, Nora Navas, César Vicente
Dolors, èxits, fracassos, reconciliacions, addiccions, aigua que corre.
En Salvador és un cineasta amb un cos erosionat per xacres de tots colors i una ment endurida per la convivència amb la culpa i per la perspectiva dels anys. Necessita trobar la motivació per tirar endavant tant amb la seva feina com amb la seva vida, i ho farà furgant en el seu passat i retrobant-se amb antics amics.
En papers més petits o més grans, tots els actors demostren una implicació màxima i es reparteixen els minuts de glòria desfilant ordenadament per les escenes (només em xerriquen Asier Flores, que al cap i a la fi té les limitacions típiques dels nens actors, i Pedro Casablanc, que no se per què no me l’acabo de creure mai). Al capdavant, Antonio Banderas es converteix en un clon de Pedro Almodóvar en la que potser és la pel·lícula més sensible, senzilla i sincera del director.
Aquí Almodóvar no juga a sorprendre ni a provocar, i alhora tampoc abandona el seu estil, els seus personatges ni les seves trames. És el de sempre, però ja no ha de demostrar res als altres; ara és el torn de demostrar-s’ho a ell mateix. I ho fa de la millor manera: seduint-nos i atrapant-nos sense excessos i amb solucions realment elegants.
Valoració: UAU
La frase: «El cine de la meva infància fa olor de pipí, de gessamí, de brisa d’estiu.»
El personatge: la mare del protagonista (Penélope Cruz i Julieta Serrano); autèntica.
L’escena per al record: la del col·loqui després de la projecció de Deseo.
