Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Chirstopher Nolan
Protagonistes: Fionn Whitehead, Mark Rylance, Tom Hardy, Cillian Murphy, Kenneth Branagh
Tràfic aeri, pescadors, deure, instint de supervivència.
Valoro positivament les pel·lícules històriques com Dunkirk que no perden el temps explicant-ho tot amb pèls i senyals, sinó que se centren en el que viuen els seus personatges i saben fer-te picar la curiositat perquè surtis del cine amb ganes de buscar més sobre el conflicte, època o personatge (com a exemple semblant, em ve el cap Luther, d’Eric Till, 2003). D’aquesta manera l’afany per recrear fets històrics no interfereix en la narració; una pel·lícula històrica no és un documental. Per damunt de tot, doncs, Dunkirk és un bon retrat de l’absurd de la guerra, de l’afany de supervivència, del sentit de l’heroïcitat i de la hipocresia del politiqueig (aquest darrer aspecte, sempre fora d’escena, però implícit en tot el que veiem).
Amb Dunkirk, el director Christopher Nolan s’estrena en el gènere bèl·lic i històric, etiquetes que, reconeguem-ho, sempre ens fan una mica de mandra. Però si ho firma un dels millors directors que hi ha actualment, podem atrevir-nos a confiar-hi, sabem que la immersió cinematogràfica està garantida. Hi tenen alguna cosa a veure el director de fotografia Hoyte Van Hoytema –digne relleu de Wally Pfister que ja va treballar amb Nolan a Interstellar (2014), i de qui també haureu vist la feina a Spectre (Sam Mendes, 2015), Her (Spike Jonze, 2013) o The Fighter (David O. Russell, 2010)– i un Hans Zimmer incapaç de baixar el nivell de les seves bandes sonores.
També sabem que en els projectes de Nolan no hi pot faltar algun al·licient innovador o alguna estructura narrativa original. En aquest cas, seguim els esdeveniments intercalant intermitentment tres punts de vista diferents (costa, mar i aire) però, atenció, cadascun dels quals condensa en la mateixa estona un lapse de temps diferent (una setmana, un dia i una hora, respectivament). Ningú ho havia fet abans, dóna el seu joc i aconsegueix moments interessants. Ara bé, si en lloc de fer això Nolan hagués optat per mostrar el conflicte des de les perspectives anglesa, francesa i alemanya el resultat seria, encara que menys atrevit, també menys embafador (el país per aquí, Churchill per allà…).
Per mi, una de les pel·lícules més fluixes de Christopher Nolan (és la que menys em convida a tornar-la a veure). Indiscutiblement, una bona pel·lícula tot i això.
Valoració: BONA
La frase: qualsevol de les frases atribuïbles a pensadors famosos dites espontàniament pel pescador (Mark Rylance). Molt bé, Nolan-guionista, ets enginyós, aquestes respostes molen, te les has currat…, però no deixis de banda la versemblança.
El personatge: vull destacar l’aviador (Tom Hardy): si Christopher Nolan busca un actor que porti màscara i no se l’entengui quan parla…, ¿a qui trucarà?
L’escena per al record: qualsevol de les escenes en què els personatges estan al fil de la mort fins al darrer moment. Molt bé, Nolan-director, ets un as en això de crear moments tensos, però la repetició sense mesura de situacions al límit fa perdre la sensació de perill.
