El hombre de las mil caras

0
193

Any: 2016
País: Espanya
Direcció: Alberto Rodríguez
Repartiment: Eduard Fernández, Carlos Santos, José Coronado, Marta Etura, Emilio Gutiérrez Caba, Mireia Portas

Després de més de 5 anys de llei antitabac arriba El hombre de las mil caras o, el que és el mateix, Eduard Fernández fent mil calades a la cigarreta. A un fumador o ex fumador (o no fumador) que hagi viscut els anys 80 i 90, la recreació del dens ambient li semblarà ben aconseguida, el transportarà a les cafeteries i als restaurants d’atmosfera nicotínica. La trama política que recupera Alberto Martínez, entre el thriller i el documental, està farcida de moments plens de tabac, d’escenes realment silencioses i llargues que el fum ajuda a fer una mica més asfixiants.

La pel·lícula recrea l’escàndol de Luis Roldán, i poca cosa més. Dissecciona, fent els salts en el temps adequats i mitjançant la veu sexy d’en Coronado, un dels casos de corrupció més sonats de la història espanyola recent (ironia mode on). Però a banda d’això, moltes de les coses que passen a la pel·lícula no tenen més interès. No sé ben bé què pensar del tal Luis, no sé si em fixo massa en la seva calba de mentida o en quants com ell seran material de pel·lícules en el futur. O de documentals. O videojocs.

La factura tècnica és impecable; tot està cuidat al detall. Llàstima veure París tan de passada… Ara bé, algunes converses es noten massa guionitzades, poc naturals, i la musiqueta tipus Ocean’s Eleven per dir «ara veuràs què passarà, mira com molo, mira quin ritme que tinc» resulta forçada. Una música més tranquil·la, més d’acompanyament, com la de La isla mínima mateix, li escauria millor. Perquè la banda sonora i les converses et despisten de la trama, i si no la coneixes potser te’n perdràs alguns detalls. Però et serà igual.

Tants i tants casos de corrupció et fan venir ganes de tornar a fumar, perquè l’asfíxia que provoca la política espanyola en general és aclaparadora, però això ara no ve al cas, i sí les diverses coses que Alberto Rodríguez sembla que sap fer molt bé: saber com vol narrar una història i envoltar-se de bons companys de feina. Eduard Fernández, com ja sabem, és un actor que sap transmetre, que guanya els Gaudí, els Goya, les Conchas, i no us sorprengui que un dia guanyi l’Oscar o un Emmy en una sèrie de l’HBO. Fernández és quasi tota la pel·lícula, de manera que la resta passen com en una corrua per les escenes, cap aquí i cap a allà. Coronado correcte, com sempre, i Carlos Santos també («es correcto», va dient). Els altres secundaris, alguns una mica massa caricaturitzats, també estan ben trobats, però no tenen el pes que podrien tenir. Perquè veiem un home (amb moltes cares i sempre amb la mateixa) que fuma i que mou l’encenedor, i l’obre i el tanca, i ho fa tan bé que ens podem oblidar d’en Roldán i en Camoens i en Belloch.

Valoració: BONA
70
Procrastinadora sènior

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.