Funan

Any: 2018
País: França
Direcció: Denis Do
Protagonistes: Bérénice Bejo, Louis Garrel, Colette Kieffer, Aude-Laurence Clermont Biver, Brice Montagne

L’animació per a adults és un gènere consolidat i particularment útil per retratar les percepcions i la cruesa d’una guerra o d’un genocidi. ¿Què millor que la bondat d’uns bons traços per reflectir l’horror sense caure en la morbositat excessiva? ¿Com millor es poden transmetre les sensacions, el patiments, la ira o la fredor que amb una paleta de colors? Contràriament al que pugui semblar, en aquests casos l’animació és segurament el format més directe i fidedigne.

Si l’any passat l’aplaudida producció basca Another Day of Life (Raúl de la Fuente i Damian Nenow, 2018) ens explicava el conflicte a Angola, aquest cop toca reviure el genocidi perpetrat pel khmers rojos de la mà de la francesa Funan.

Denis Do firma la seva carta de presentació com a cineasta amb un exercici de retrobament amb el seu passat familiar (la història està basada en les penúries viscudes i explicades per la seva mare). Ni contextos polítics previs, ni grans líders fent acte de presència, ni adorns narratius; tan sols una mirada en primera línia sobre la tragèdia.

Funan és una pel·lícula de supervivència i misèria, representada per un dibuix ferm i senzill i  embolcallada per immensos paisatges d’arrossars i selves verges. Uns paisatges de postal que en tot moment semblen restar aliens a la barbàrie.

Amb pulcritud i elegància, Do aconsegueix donar una visió vívida, dramàtica i realista del conflicte. Sense sang ni violència extrema. Sense caure en efectismes, deixant les parts més escabroses a la imaginació de l’espectador.

Fora moralitats o anàlisis innecessàries; seguint el camí marcat per Grave of the Fireflies (Isao Takahata, 1988), val més un dibuix que mil paraules.