Any: 2021
País: Estats Units
Direcció: Denis Villeneuve
Protagonistes: Timothée Chalamet, Rebecca Ferguson, Oscar Isaac, Josh Brolin, Jason Momoa, Stellan Skarsgård, Zendaya, Javier Bardem, Sharon Duncan-Brewster
Dune és un projecte complex i ambiciós dut a bon terme… de moment, perquè per completar la història hi falta una segona pel·lícula (que encara no s’ha començat ni a rodar). Primer de tot, doncs, abans d’animar-se a mirar Dune, ¡cal saber que tardarem a veure’n el final!
Un cop hem superat aquest primer escull i estem disposats a endinsar-nos en la versió de Dennis Villeneuve de la novel·la de ciència-ficció de Frank Herbert, descobrim un repartiment estel·lar (de primeríssima divisió, serenament encapçalat per l’apol·lini etern nen sexy que es rifen tots els directors) que ens guia per un univers aclaparadorament ric, tot presentat amb una factura artística impecable (cosa que no ens ha de sorprendre si ja hem vist Arrival o Blade Runner 2049) al ritme d’un Hans Zimmer espacialment “tribal” i excessiu (cosa que sens dubte té la seva part positiva, però cal avisar que a estones pot afectar l’audició de l’espectador).
Per altra banda, l’argument central sembla més insuls: un escollit, profecies, visions, reialesa, famílies estat, denúncia colonialista, etc. El cert és que resulta tan genèric que podria funcionar igual en una pel·lícula que no fos de ciència-ficció (canviem les naus libèl·lula per dragons, canviem els planetes per països, canviem segons quina tecnologia per màgia, etc., i no distaria gaire d’un Game of Thrones, per exemple). Si bé tot plegat fa la sensació d’estar ja vist, cal dir que aquí guanya el segell de qualitat Premium gràcies a alguns girs que aporten frescor i personalitat al tractament que es fa d’aquests temes.
En resum, Dune està fonamentada en un guió magistralment condensat (no hi paren de passar coses, i tot s’explica i evoluciona de forma natural, sense forçar) al voltant del qual s’ha construït un complex engranatge fet només de peces de la màxima qualitat. Encara que fa la sensació de ser un projecte d’una extensió més apropiada per a una sèrie, mereix la pantalla grossa, i Villeneuve sap fer que dues hores i mitja de metratge passin francament bé.
Els temps estan canviant, i gràcies a creadors com Villeneuve els blockbusters d’autor són una realitat. Esperem que la segona part de Dune estigui a l’altura de les expectatives i superi aquesta.
Valoració: BONA
Un apunt sobre els personatges i el vàter
Dune ofereix un bon reguitzell de personatges prometedors, dels quals n’hi ha alguns que ja fan olor de mort o de tòpic des de la seva primera aparició i altres que pràcticament es queden sense intervenir però es preveu que tindran un paper important en la segona entrega. Aquest darrer cas és el de, per exemple, la jove fremen Chani (Zendaya), que al principi de la pel·li se’ns presenta com la narradora però a partir d’aquí Villeneuve l’utilitza per poc més que per posar a càmera amb les dunes de fons i el vent del desert bufant-li a la cara (amb la música ambiental sempre protagonista de Hans Zimmer, és clar). De fet, aquests plans recurrents fan la impressió de ser talls publicitaris col·locats estratègicament entre el llarg metratge per indicar-nos que podem aprofitar per anar al lavabo. I el somriure de Zendaya és la fina línia que separa l’anunci de colònia de l’anunci d’Intermón Oxfam (reflexionem-hi).
