Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Pablo Larraín
Protagonistes: Natalie Portman, Peter Sarsgaard, Billy Crudup, John Hurt
Al costat de l’oficina on treballo porten quatre dies de poda. Màquines tallagespa, segadores i jardiners poc donats als silencis ens delecten amb concerts matinals.
Lluny de trobar-se al mig del jardí de l’Edèn, el despatx es troba en un carrer amb quatre arbres entre llambordes i davant d’un edifici públic amb una mica de gespa al voltant. Així que les diferències paisatgístiques visuals després del rebombori són poc apreciables.
El concepte de molt soroll i resultats poc visibles seria també aplicable a Jackie, el primer film en anglès del dirctor Pablo Larraín (El club, 2015). Amb una protagonista magnètica entregada i un to de solemnitat històrica, l’embolcall per experimentar el dolor de la primera dama després del magnicidi és idoni, però la contenció en l’argument i la buidor en alguns diàlegs evidencien la manca de contingut.
De Parkland (Peter Landesman, 2013) a JFK (Oliver Stone, 1991), molts han estat els films que han retratat el xoc que va comportar l’assassinat de Kennedy. El món del cinema ens ho havia ensenyat des de tots els punts de vista: el dels periodistes, el de l’assassí, el de l’assassí de l’assassí, el del personal sanitari de Parkland, el del fiscal… Però segurament havien deixat en l’oblit la visió més pròxima del desastre, la més femenina (el punt de vista dels fills vindrà en posteriors revisions fílmiques).
Amb aquest objectiu, la càmera no se separa en cap moment de les penúries d’una primera dama carismàtica i estilosa en estat de xoc. I Natalie Portman ho aprofita per tornar a posar-se a primera línia, d’ençà de Black Swan (Darren Aronofsky, 2010), i regalar-nos una de les seves millors interpretacions.
Ara bé, el metratge s’allunya completament de confabulacions, malentesos i hostilitats. I sota aquesta benintencionada premissa, la història se’n ressent. La fortalesa que denota la interpretació es desdibuixa respecte a la imatge que en reflecteix el guió. Igual passa amb uns diàlegs superflus, que més enllà d’alguna conversa en concret (la que té Portman amb un eclesiàstic John Hurt), en general es mouen en una solemne insipidesa.
La cinta de Larraín està nominada als Oscar en tres categories, destacant sobretot la de millor actriu, tot i que ni Emma Stone ni Isabelle Huppert li ho posaran fàcil. Així doncs, la matinada de diumenge sabrem si es fa amb alguna estatueta o, per contra, tot acaba essent només soroll.
