John Wick: Chapter Two (John Wick: Pacto de sangre)

Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Chad Stahelski
Protagonistes: Keanu Reeves, Common, Riccardo Scamarcio, Ruby Rose, Ian McShane

Dispars, kungfu, clarobscurs, llapis.

Si he anat a veure la segona pel·lícula de John Wick (primera que s’estrena als cines a Espanya) no ha estat precisament pel seu guió.

Chad Stahelski, el doble en les escenes d’acció de Keanu Reeves a The Matrix (germanes Wachowski, 1999), es va estrenar fa tres anys com a director amb la intenció d’esprémer al màxim la seva creativitat aplicada al cinema d’acció. Ho va fer presentant-nos en John Wick, una versió gàngster i bèstia d’en James Bond amb una història tràgica i un futur difícil. I va funcionar: gràcies a l’entrega de Reeves i a la violenta elegància de les coreografies amb pistoles, en John Wick («la llegenda, el mite») ja pot dir que s’ha guanyat un lloc en el panteó dels herois bad-ass.

Ara que el senyor Wick aparentment ja s’ha venjat de qui s’havia de venjar, en aquest capítol continua matant i matant… només per aconseguir la jubilació (ni nosaltres ho tindrem tan difícil com ell). El gos, tan important en la primera part, aquí és un simple complement. Amaneixen el repartiment algun personatge interessant, altres de passables… i uns quants de lamentablement ridículs (Laurence Fishburne…, ¿calia?).

El problema és que, no s’entén ben bé per què, ningú es pot carregar en John Wick. No pateixes pel personatge, no importa l’argument: saps des del començament que es passarà tota l’estona repartint llenya i que no hi haurà qui l’aturi. En algun moment això et pot fer pensar que t’has trastocat i estàs pagant per veure’n una de Steven Seagal, però almenys Keanu Reeves s’ho curra i té la seva gràcia. Això, és clar, no treu que la pel·lícula sigui una mera travessia (molt ben filmada, s’ha de reconèixer) d’acrobàcies, hòsties, dispars i sang. Però si el que busques és això, no trobaràs gaires propostes millors.