Kumiko, the Treasure Hunter

No només els pirates busquen tresors

0
50

Any: 2014
País: Estats Units
Direcció: David Zellner
Protagonistes: Rinko Kikuchi, David Zellner, Shirley Venard

«Aquesta és una història real. Els esdeveniments presentats en aquest article van tenir lloc a l’Empordà el 2017. A petició dels supervivents, els noms han estat canviats. Per respecte als morts, la resta s’ha relatat exactament tal com va succeir.»

Des de fa mesos, no sóc més que un zombi. Ni aniversaris, ni casaments ni defuncions em desperten de la meva letargia. Més concretament, fa 7 mesos i 3 dies que vaig acabar la segona temporada de Fargo, i ara em sembla que no tornaré a ser empàtic amb la realitat del meu món fins que no vegi la tercera. A mode de teràpia, i abans d’optar per tractaments amb electroxocs, m’he decidit a comentar Kumiko, the Treasure Hunter.

La buidor existencial és també el punt de partida d’aquest film, estrenat pocs mesos abans que la primera temporada de la sèrie. La Kumiko, una japonesa amb una vida trista i monòtona a Tokio, decideix emprendre una arriscada aventura a la recerca dels diners enterrats per Carl Showalter (Steve Buscemi) en la pel·li dels Coen. Un quixotesc viatge d’una antisocial oficinista soltera que tot i la manca de recursos, les barreres culturals i idiomàtiques, i les desaprovacions dels altres, no està disposada a cedir en l’obtenció dels seus somnis.

És una cinta que pren certs aspectes propis del film homenatjat. La narració manté l’aura de faula moderna i està impregnada d’un cert humor àcid i de referències creuades. Els personatges, tots ells amb caràcters molt marcats, segueixen els “cànons Fargo”, encara que aquest cop només trobem els més bonistes (personalment, n’hi he trobat a faltar algun de més bocamoll o amb més picaresca).

Ara bé, tot i ser una pel·li nord-americana orientalitzada, es deixa veure. El ritme és més pausat i contemplatiu, amb diàlegs més directes i escassos, cosa que dóna més protagonisme a l’estètica dels fotogrames.

Com sempre, qui vulgui prestar-se al joc de les comparacions fílmiques, segurament en sortirà decebut. Per alguna cosa Fargo és una de les millors pel·lis dels Coen (si no la millor), i la sèrie també es troba a un nivell qualitatiu per sobre d’aquesta versió de David Zellner, bastant més blanca i directa.

Ara bé, és digna d’admiració la genialitat de totes aquestes produccions. Siguin quins siguin els directors, guionistes o actors. Totes són capaces de passar amb sorprenent facilitat de la tragèdia a la comèdia, del quotidià a l’extraordinari, o de l’absurd a la rutina.  L’única premissa imperant sembla que és l’originalitat. I cada cop ho aconsegueixen!

Ja per acabar, deixo anar una idea per a futurs metratges: si mai es vol europeïtzar o catalanitzar la sèrie de Fargo a la recerca de personatges més exòtics, no sé per què, però en el meu cap Joel Joan fent d’ell mateix encaixaria a la perfecció com a personatge amb pes en la trama.

Valoració
75

Té un aire de...

Fargo (1996) + Un Cuento Chino (2011) + Lost in Translation (2003)

User Review
0 (0 votes)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada