London Road

Cantant en la grisor

0
71

Any: 2015
País: Regne Unit
Direcció: Rufus Norris
Protagonistes: Olivia Colman, Clare Burt, Rosalie Craig, Hal Fowler, Paul Thornley, Tom Hardy

Oblideu-vos de West Side Story, Grease, Mamma Mia o la recent La La Land. En el món dels musicals no tot és bonisme, llum i colors vius. La música pot mostrar l’alegria i la bondat, però també pot radiografiar el dolor, la foscor i el patiment. I London Road n’és segurament un dels exemples més punyents.

Aquest film de Rufus Norris és l’adaptació d’un musical d’èxit que narra els fets reals succeïts el 2006 a partir dels assassinats de cinc dones en el poblet de Ipswich, a Anglaterra. Un reflex diferent i sincer d’una crònica negra actual.

Com a espectacle visual, és curós i detallista. És el retrat d’un barri que viu tens i amb por, acompanyat per músiques difuminades i coreografies que es camuflen entremig d’actes i gestos quotidians. Tot és coordinat i formal com un rellotge i està reforçat per actors que, allunyant-se del perfeccionisme dels cantants professionals, magnifiquen la naturalitat i l’entranyabilitat de la gent humil que interpreten.

Ara bé, la cinta no només sorprèn en l’elecció del gènere, ja que també es defuig de convencionalismes en el guió. Els diàlegs i les lletres de les cançons són tots fragments d’entrevistes verídiques o de telenotícies reals, fet que potser comporta un excés de reiteracions en certs moments, però que a canvi redueix ostensiblement les distàncies entre el punt de vista de l’espectador i la realitat.

Una proposta certament valenta. Musicalitzar una tragèdia recent ha estat i serà una font inesgotable de haters i gent indignada del món. Però en una rabiosa actualitat tristament repleta d’atemptats i de violència de gènere, la principal virtut del film és precisament la d’oferir una visió que omet conjectures truculents sense estalviar cruesa o objectivitat. Una visió molt pròxima i peculiar de tot un veïnatge que és el protagonista real involuntari d’una tragèdia i que mira de seguir endavant.

Sense cap mena de dubte, una rara avis en el gènere dels assassinats, no només per ser un musical, sinó també per “anonimitzar” la figura de l’assassí i personificar la de l’entorn. Els optimistes de mena hi trobareu un missatge clar: davant la indignació i la tristesa, ¡canteu, maleïts, canteu!

Valoració
75

Té un aire de...

West Side Story (1961) + Zodiac (2007) + La Comunidad (2000)

User Review
74.66 (1 vote)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada