Any: 1955
País: Espanya
Direcció: José Antonio Nieves Conde
Protagonistes: Arturo de Córdova, Emma Penella, Pilar Soler, Félix Dafauce, Manuel de Juan
Frustracions, aspiracions, tres milions de pessetes, un assassinat, oficials de policia despistats, un truc de màgia.
Un novel·lista tan cregut com abocat al fracàs i una corista interessada i manipuladora, encarnats respectivament pel mexicà Arturo de Córdova (En la palma de tu mano, 1951; Feliz año, amor mío, 1957) i una jove Emma Penella (El verdugo, 1963; Aquí no hay quien viva, 2003-2006), són els titelles principals d’una intriga amb assassinat inclòs ubicada entre Gijón i Madrid als anys cinquanta. I qui maneja els seus fils és el juganer guió de Carlos Blanco (Los ojos dejan huella, 1952; Don Quijote cabalga de nuevo, 1973), que amb cada cop de canell dóna una nova dimensió a la història.
José Antonio Nieves Conde (Surcos, 1951; El inquilino, 1957) aprofita aquests personatges forts i ben construïts (si bé és cert que el d’ella no suportaria una lectura feminista moderna) i aquest guió únic per modelar una pel·lícula capaç de mirar de tu a tu qualsevol “obra mestra” hitchcockiana.
“Sí, home, ¡exagerat!, si és tan bona, ¿per què no és més coneguda?”, direu. Doncs bé, com vaticina indirectament el protagonista, a qui no li publiquen les novel·les per ser massa fantasioses, l’acollida de Los peces rojos es va ressentir d’uns recursos literaris que xocaven amb el neorealisme que estava de moda. I l’encarregada d’eclipsar-la va ser ni més ni menys que Muerte de un ciclista (Juan Antonio Bardem, 1955), la censura franquista de la qual li va donar, irònicament, encara més ressò amb el pas del temps, cosa que tampoc va fer cap favor a Los peces rojos.
És una llàstima que, en uns anys en què quasi tot el cinema espanyol era “de xaranga i pandereta”, hagi passat desapercebuda una peculiar mostra de cine negre com aquesta.
Valoració: BONA
La frase: «¿Què importa que no tingui les mans tacades de sang? Els crims no es cometen només amb les mans.»
El personatge: en Carlos Pascal, el fill del protagonista, amb el seu «¡A la orden, mi coronel!». Un personatge que trenca esquemes, entre altres coses.
L’escena per al record: em quedo amb la del gall dindi, una broma perfecta que justifica les coses més difícils de creure de la trama.
