Any: 2015
País: Austràlia
Direcció: George Miller
Protagonistes: Tom Hardy, Charlize Theron, Nicholas Hoult
Gent bruta, gent deformada, arena, molta arena, explosions, ferro, gasolina.
Sí, sembla una proposta dirigida a un públic essencialment viril. I és cert que l’estètica, el tema i la brutalitat que presenta Mad Max: Fury Road no estan pensats per atreure tothom, però estic convençut que qualsevol cinèfil que li doni una oportunitat (si encara no ho ha fet) agrairà aquest turbulent i sorollós viatge.
Viatge, perquè no deixa de ser una pel·lícula-viatge que et proposa seguir el protagonista en la seva arenosa odissea per sobreviure en un entorn hostil. Mad Max: Fury Road és d’aquestes pel·lícules que et fan sentir que, més que centrar-se a contar-te una història, la seva prioritat és ficar-te en una ambientació i després aprofitar-la per contar-te una història.
I, efectivament, la història és simple, com ha de ser en aquest món primari en què cada personatge, atrapat per la seva condició, té unes ambicions extremadament conformistes (el màxim a què aspiren alguns és a conduir un camió)… Tret de les reproductores, que precisament per aquesta diferència són el motor de tot el conflicte. En aquest món, doncs, una història més elaborada hauria estat fora de lloc, hauria estat forçada, hauria entorpit l’ambientació.
¿I com s’aconsegueix aquesta ambientació? A més de la banda sonora, la fotografia, l’escenografia, etc., etc., de matrícula d’honor, cal notar-se la cura amb què s’han treballat tots els detalls: l’estructura social de la Ciutadella, les jerarquies, la cavalcada (no hi ha una paraula millor per definir-ho) d’esperpents que desfilen per l’argument, les formacions i estratègies militars amb vehicles, les creences, el vocabulari (per exemple, en aquest món no hi ha «doctors», sinó «orgànics», per analogia amb els «mecànics»), les marques comercials…
I té mèrit que, tot i la bogeria que ha creat George Miller, la pel·lícula es prengui seriosament a si mateixa. I s’ho pot permetre, perquè funciona; t’adones que a Mad Max: Fury Road hi ha un món sencer i coherent més enllà del que està relacionat estrictament amb la història que ens relata (cosa que no poden dir la majoria de pel·lícules, en especial les futuristes).
Això sí, el que he trobat més interessant de la pel·lícula és alhora el que m’ha semblat més injust: sense desmerèixer en Max (sòlid personatge de Tom Hardy, com sempre), que ja fa el paper que li correspon d’heroi forçós turmentat, l’autèntic amo de la funció és el que al principi sembla el secundari guillat simpàtic: en Nux (ascendentíssim Nicholas Hoult). Una pel·lícula enfocada en ell (Mad Nux, Larry & Barry, per exemple), i sense estar pensada per projectar una franquícia (cosa aparentment impensable avui en dia), hauria estat més rodona artísticament (però un desaprofitament comercial).
Valoració: UAU
La frase: «¡Sigueu testimonis!» («Witness me!»)
El personatge: amb perdó d’en Max, de la Imperator Furiosa i d’en Nux…, el guitarrista és la canya.
L’escena per al record: el darrer assalt és tens a més no poder, i té una cloenda digna, tot i que la veritat és que des de la sortida dels guerrers de la Ciutadella fins a la imatge que marca el final de la persecució es respira com una sola escena.
