Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Martin Scorsese
Protagonistes: Andrew Garfield, Adam Driver, Issei Ogata, Tadanobu Asano, Liam Neeson, Yôsuke Kubozuka
Parlar de la Fe, la Religió, o la Història, així en majúscules, té els seus perills. Silence toca sensibilitats molt particulars i dibuixa controvèrsies d’una manera magistral, però, no ens enganyem, també molt partidista. Scorsese dirigeix la mirada al Japó feudal, i el retrata de manera bastant versemblant, però hi ha un problema: el punt de vista, i les comparacions. Se’n salva l’humor enginyós de l’inquisidor nipó (Issei Ogata): tret de les “rialles” que poden provocar les seves converses, el film és un drama dens i en algunes escenes peca d’excés de detallisme, de voler mostrar cadascun dels gestos d’Andrew Garfield i cadascuna de les arrugues dels quimonos.
Si no veiessis el final tan clarament… i si el final no volgués mostrar l’interior de l’interior, seria una pel·lícula realment bona, però Scorsese afegeix quasi una hora d’explicacions a les desventures del parell de joves jesuïtes que van al rescat (espiritual) del seu preceptor. I potser si no hi hagués el nom del director de Taxi Driver al darrere d’aquesta història de missioners al Japó, no cridaria l’atenció de molts dels assidus al cinema. És inevitable comparar-la a The Mission (Roland Joffé, 1986), però la qüestió de la fe està tractada de manera tan diferent i hi ha tanta “didàctica” que m’acaba fent pensar en una barreja de The Last Samurai (Edward Zwick, 2003) i les pel·lis que fan a la televisió per Setmana Santa. The Mission és una senyora pel·lícula, si em permeteu l’etiqueta. Silence és una aposta arrisacada, personal i irregular d’un mestre del cine que a aquestes alçades es pot permetre tractar els temes que vulgui en un film en què els “silencis” substitueixen la banda sonora.
En definitiva, és una història complexa, que no està pensada per al públic millenial i àvid d’acció. Potser des d’un punt de vista historicista… És curiós com la narració d’uns fets des d’un prisma concret poden donar o treure legitimitat a uns personatges que si et mires del dret et semblen càndids i se et mires del revés et semblen el dimoni. I això serveix per a quasi tots els personatges, menys per als pobres pagesos.
No la mireu si sou dels que us avorriu amb debats metafísics o teològics perquè creieu que estan superats o passats de moda. És d’aquell tipus de pel·lícules que t’agradaria comentar amb la iaia, a veure què hi diu. D’altra banda, té imatges elegants, de postal, i seqüències que t’endinsen en els poblats humits i plens de branques del Japó quasi tan bé com els documentals del National Geographic. Al meu criteri, només per això ja val la pena. Ara bé, també és molt crua, i si no ho fos no seria ni la meitat d’efectiva del que és.
Possible spoiler: encara que els arbres no arrelin als pantans, al Japó hi trobem el bambú, una planta prodigiosa que forma una arrel que creix i creix de manera subterrània abans de sortir a la superfície. Durant anys les seves arrels es preparen perquè després la planta creixi molts metres amunt.
