Any: 2015
País: Estats Units
Direcció: Thomas McCarthy
Protagonistes: Michael Keaton, Liev Schreiber, Mark Ruffalo, Rachel McAdams, Brian d’Arcy James, John Slattery, Stanley Tucci
All the President’s Men, Nightcrawler, Frost/Nixon, The Pelican Brief, Good Night, and Good Luck, Truth… Hi ha pel·lícules sobre periodistes i pel·lícules sobre periodisme. Spotlight és 100% periodisme: no se centra en la vida personal dels periodistes ni en les seves misèries, sinó que mostra la feina d’un equip d’investigació, la seva constància i la seva dedicació a una professió absorbent.
El tema de Spotlight és especialment sensible: cal tractar-lo amb seriositat, sense melodrama, però amb la cruesa que demana. Estem tan farts de veure casos de corrupció en els telenotícies, que la pell se’ns ha endurit fins al punt que ja no ens agafen basques quan veiem com la justícia menysprea els afectats de tants abusos polítics. Però aquest cas, aquest crim de corrupció moral, d’abús de poder, no deixa que mirem cap a un altre costat, perquè és el crim més ferotge que un home pot cometre: robar la infantesa (i, en conseqüència, tot el que ve després) a un nen de la manera més retorçuda, immoral i despietada (i això s’agreuja quan parlem d’homes que tenen la religió com a ofici!).
Amb tanta notícia immediata i tant de sensacionalisme, és difícil mantenir la paciència i la fermesa necessàries que demana una investigació com la que explica la pel·lícula de McCarthy. És una feina de formigueta, i com a tal avança lentament (podria ben servir per fer una sèrie com The Wire, o almenys una part).
Els periodistes estan perfilats tenint en compte la seva relació amb el cas i les seves motivacions per fer la feina que fan: Ruffalo és el més vehement i el més histriònic, Rachel McAdams i Brian d’Arcy James continguts, professionals; Keane mesurat; John Slattery i Liev Schreiber impecables.
La història ens atrapa perquè comprèn totes les esferes socials i fa impossible que el cas denunciat no afecti d’alguna manera cada habitant de la capital de Massachussetts (i d’occident sencer, ja que tractem Boston com una sinècdoque). Sense estridències, amb un guió sòlid i esclaridor que té molt clares les seves prioritats, Spotlight va destapant els detalls de la història fins a deixar-nos quasi sense defenses.
Quan es té poder i recursos, com és el cas de l’equip de Spotlight, no es pot girar l’esquena a certes problemàtiques socials, i encara menys a escàndols d’aquesta mena. Però per fer-ho calen professionals allunyats del poder en majúscules, representants del quart poder que sentin que tenen una responsabilitat civil, com Robby i el seu equip.
Però que ningú s’equivoqui: una pel·lícula com Spotlight no és una crítica a la religió com a creença o filosofia de vida, sinó a la religió com a nucli de poder. Spotlight no és pamfletària, no és política, i ni tan sols sembla Holywood; és una bona història ben contada.
That’s me in the corner, that’s me in the spotlight, losing my religion, Trying to keep up with you…
