Suicide Squad

¡Que dolents que som!

0
184

Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: David Ayer
Protagonistes: Will Smith, Margot Robbie, Joel Kinnaman, Cara Delevingne

Ho admeto: no sempre he estat una persona íntegra. Quan tenia 16 anys, durant un període fosc de la meva vida, vaig jugar amb el diable. Era un malote. Cada cap de setmana, a hores intempestives (podien ser les onze o fins i tot les dotze del vespre), quedava amb tot d’escòria com jo, gent de la més baixa estofa, per beure “quintos” a les escales de la biblioteca de Figueres. Eren “quintos”, i no mitjanes, perquè érem malvats, no suïcides. Tot de gent perillosa i fosca, com demostraven les nostres samarretes de Bon Jovi, Offspring, Metallica… N’hi havia un inclús, potser el més boig, que anava amb el coll de la camisa alçat. Eren reunions en què parlàvem malèvolament de sexe, drogues i fins i tot, en els moments de més eufòria, de fer campana.

Aquesta és la mateixa maldat que trobareu als cinemes si us apropeu a veure Suicide Squad, la nova entrega de cinema d’acció de superherois que parteix de la idea de cedir el protagonisme, aquest cop sí, als antagonistes.

La veritat és que quant a estètica la feina feta és molt bona i des del minut u tot destil·la gamberrisme i cert aire punk. Les presentacions dels personatges són dinàmiques i  gracioses, i com a banda sonora han triat una selecció de cançons “top”.

El problema ve a mesura que avança la historia. L’argument, ja de per si agafat pels pèls, esdevé completament incoherent. I potser el pitjor de tot és que dins d’aquesta incoherència es desdibuixen també els personatges, que lluny de ser dolents acaben deixant anar frases més pròximes als Óssos Amorosos que a uns  “pandillers” de carrer.

Com a personatge salvable destacaria la psicòtica Harley Quinn de Margot Robbie, que acapara els minuts amb el seu sarcasme de nena “punkarra”. Com a personatges completament nefastos destacaria la dolenta de dolents Cara Delevingne fent de bruixa superheroica, la incoherent reclutadora Amanda Waller interpretada per Viola Davis, i per sobre de tots el Joker de Jared Leto. Aquest últim em sap particularment greu, ja que sóc molt fan tant del personatge com de l’actor. Com a curiositat, fixeu-vos que aquest Joker només es recorda de riure quan se l’enfoca en un plànol picat.

Per cert, saltant-me les rigoroses normes de Grushenko al respecte, us faré un spoiler: encara que us costi lligar caps pels 30 segons de metratge en què es posa la màscara, sí, Will Smith és Deadshot.

En fi, la conclusió final em sembla que seria que el que pretenia ser una pel·li sobre dolents ha acabat essent una peli dolenta, tot i que com a mínim en cap moment deixa de ser divertida.

Valoració: PÈRDUA DE TEMPS
40

Té un aire de...

¡Buhuhuhuhuhahuhahahahuhahaha! Però sense fer gràcia.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada