Any: 2018
País: Canadà
Direcció: Anouk Whissell, François Simard, Yoann-Karl Whissell
Protagonistes: Graham Verchere, Judah Lewis, Caleb Emery, Cory Gruter-Andrew, Tiera Skovbye, Rich Sommer
¿És aquesta l’enèsima pel·lícula sobre la idealitzadíssima adolescència dels 80 en un poble americà (o en aquest cas canadenc)? Camaraderia, bicis, innocència, primers flirtejos, walkie-talkies, pacífics barris residencials…, tots els ingredients semblen indicar-ho, però alguns detallets faran que no us acomodeu del tot en un excés de bonisme i finals feliços. Aquí les aventures no sempre surten tan rodones com es preveu.
El triumvirat de directors responsable de l’esbojarrada Turbo Kid (2015) ens porta aquest cop la seva particular reversió de les novel·les d’aventura d’Els Cinc: misteris detectivescos juvenils que acaben derivant cap al cinema de terror, amb obvietats i amb allargades situacions recurrents, però també amb alguna sorpresa en el clímax.
Sí, bona part de Summer of 84 és una revisió ensucrada d’aquella dècada, però la veritat és que malgrat les similituds amb els Goonies (Richard Donner, 1985), que les té, aquesta producció m’ha fet pensar més en una Stand by Me dels 80 (encara que el film de Rob Reiner és del 1986, l’acció succeïa als anys 50). Amb una realitat molt menys idealitzada que la primera, sense acaramel·lades nostàlgies excessives, i sense amagar ni els problemes familiars ni les seqüeles reals de les vivències.
Així i tot, la posada en escena i l’ambientació són clarament el punt fort de Summer of 84. Deixant de banda lògiques picades d’ullet a pel·lícules d’aquells anys (així com a la mateixa Turbo Kid), sembla ben bé que hagués estat produïda i gravada als 80. Per l’estètica, pel desenvolupament, pel so…, inclús fa la impressió que si s’hagués estrenat llavors gaudiria de certa veneració. ¡Llàstima que no hagi estat així!
