Any: 2020
País: Estats Units
Direcció: Bryan Bertino
Protagonistes: Marin Ireland, Michael Abbott Jr, Julie Oliver-Touchstone
De la primera pel·lícula de Bryan Bertino, The Strangers (2008), recordo que em va agradar la primera escena; la resta quasi se m’ha oblidat completament. Tot i això, no em va semblar una mala carta de presentació. Doncs bé, vista The Dark and the Wicked, la seva quarta i potser millor pel·lícula, puc afirmar que m’he quedat sense motius per seguir la pista a aquest director.
Aquesta vegada ens situem en una casa aïllada de l’Amèrica profunda on el dimoni juga a fer embogir la família que hi habita. La premissa en si, tot i que bàsica, ens podria assegurar una bona mala estona… si no fos perquè ni els personatges ni el desenvolupament ens conviden a entrar en la història.
Tècnicament no es poden retreure gaires coses a The Dark and the Wicked, però al final estem davant un exercici d’estil al qual se li troben a faltar al·licients. Quatre imatges més o menys impactants no són suficients per mantenir l’interès durant una hora i mitja donant voltes sobre la mateixa idea.
Valoració: PÈRDUA DE TEMPS
La frase: «¿Què importa el que un pugui creure? ¿Us penseu que a un llop li fa res que cregueu en la seva existència? No si us troba sols al bosc.»
El personatge: Jesucrist, per la seva absoluta absència encara que no se’l deixi de cridar.
L’escena per al record: la darrera de la infermera (Lynn Andrews).
