The Perfect Host

Menjant a casa d’en Niles

0
146

Any: 2010
País: Estats Units
Direcció: Nick Tomnay
Protagonistes: David Hyde Pierce, Clayne Crawford

Grups extremadament tancats: filòlegs antropòfags, grupies heavyates, acòlits dadaistes, yonkis de la gasolina… Tots ens hem trobat, en algun moment, en una festa, sopar o pseudoesdeveniment social en el qual tenim la sensació d’estar completament fora de lloc. Desubicats, sense cap mena de capacitat (i a vegades de voluntat) per poder empatitzar amb la resta d’assistents.

Acudits sense gràcia, converses inintel·ligibles, comportaments peculiars, ambients freds o inclús hostils… Són moments incòmodes en què mai se sap gaire ni què fer ni què dir. Casos en què pot resultar vital l’aparició d’una figura integradora, algú a mig camí entre tu i aquest món surrealista. Aquesta és la figura que magistralment adopta David Hyde Pierce (l’etern germà d’en Frasier) a The Perfect Host.

La trama gira al voltant d’un criminal ferit i buscat per la policia que decideix refugiar-se en una casa on l’amfitrió està preparant una festa molt especial que depara més d’una sorpresa.

Es tracta d’una pel·li amb personatges ben elaborats en la qual el focus i l’atenció se centren en la figura d’aquest gran amfitrió que, amb els seus tics i les seves ocurrències, va donant cos a un sopar ben original.

La virtut del film és el desenvolupament d’aquesta trobada: una celebració amb atmosfera in crescendo que, partint d’un formalisme contingut, acaba virant cap a una festa cada cop més surrealista i salvatge.

Tot seria més satisfactori si no fos perquè, quan la festa s’acaba, l’originalitat i la bona ambientació deriven cap a una ressaca de mal pair. Es podria dir que a partir de llavors comença un nou film en què l’australià Nick Tomnay (director i guionista) busca sorprendre constantment l’espectador farcint l’argument de girs cada cop més estrambòtics i desencertats que per moments semblen oblidar-se de tenir coherència amb el que hem vist abans. Al final, doncs, tot es converiteix en un joc d’espies en què la reiteració de l’“això no t’ho esperaves” desllueix la bona proposta plantejada inicialment i crea importants llacunes en un argument que fins llavors era prou convincent.

El desenllaç, amb un punt irònic, almenys deixa un regust més agradable, que malgrat tot no dissipa la sensació de desaprofitament d’unes idees i un plantejament que podrien haver donat molt més de si.

Així doncs, a falta d’un gran amfitrió com el de la pel·li, si mai us trobeu amb actes socials d’aquest tipus, podeu optar per diferents opcions: desinhibir-vos amb alguna copa de més, quedar-vos tan immòbils com pugueu, portar sempre la contrària des del més absolut desconeixement… Tot s’hi val i res no funciona, una mica com el darrer tram del film.

Valoració: INTERESSANT
65

Té un aire de...

Knock Knock (2015) + Get Out (2017) + Fantômas (1964)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada