Any: 2015
País: Estats Units
Direcció: Jay Roach
Protagonistes: Bryan Cranston, Diane Lane, Helen Mirren, John Goodman, Elle Fanning, Louis C.K.
Els guionistes, tot i que acostumen a entrar per la porta del darrere (segurament perquè els focus i llums no els criden gaire l’atenció, i també perquè no els enfoquen), són el germen de les pel·lícules. Spartacus és una història tan coneguda com ho pot ser Sunset Boulevard però, és clar, una té el segell de Kubrick i l’altra el de Billy Wilder, així que l’autor del guió no transcendeix. La invisibilitat dels guionistes va unida a la realització de (quasi) tots els films. Ara bé, aquests personatges eteris són indispensables en el cinema, perquè quan una història no s’aguanta, no s’aguanta, encara que la dirigeixi Ridley Scott o que hi surti Meryl Streep.
Trumbo ens acosta al guionista de Papillon, The Last Sunset o Roman Holiday. Molts direu: «¿és rellevant?» Potser no. Però quan un autor conta una història (sigui per encàrrec o no) té unes motivacions, i les que mouen Dalton Trumbo a escriure donen per fer una pel·lícula. Potser el guionista és tan poc important, si som justos, com un director, un tècnic de so, un director de fotografia o un maquillador. Perquè l’important és l’artefacte final. Però sóc de les que pensen que la paraula és l’inici. El guió. Un mal guió espatlla una pel·lícula, per més que s’hi esmercin els actors, els muntadors, els maquilladors…
El biopic de Dalton Trumbo ens presenta, en realitat, tres històries: una sobre els engranatges de la maquinària hollywoodenca, una sobre una amistat, i una història familiar. I amb aquestes peces podem crear-nos una imatge perfilada de com era un dels de «la llista negra». La seva faceta familiar potser resulta la menys interessant, ja que el director Jay Roach (o el guionista John McNamara) no s’atreveix a aprofundir en cap personatge (potser perquè no val la pena fer-ho) i talla el ritme de la trama més interessant gastant massa metratge només per mostrar-nos el suport incondicional que tots els membres de la família ofereixen al pare recol·lector-caçador.
Però la història té ritme i mostra unes quantes curiositats sobre el Hoolywood dels anys de la cacera de bruixes que agradaran als interessats en la guerra freda com a gènere. Tracta el mateix tema de The Front (Martin Ritt, 1976), que va ser nominada a l’Oscar al millor guió, però la diferència és que irònicament el guió de Trumbo no mereix precisament gaires reconeixements. Normalment, els biopics com aquest val la pena veure’ls per interès històric, però saps que com a pel·lícula rodona tindrà les seves limitacions, i difícilment els personatges i converses que s’hi mostrin aconseguiran deslliurar-se del deix artificiós que tenen les recreacions de la vida d’un personatge real. Però en aquest cas podem destacar una exigent actuació protagonista de Cranston (jugant hàbilment entre el drama i la comèdia), secundaris notables i una bona ambientació.
