Warrior

Arts marcials mixtes, alcohol, família, quin mal.

 

Es pot dir que Warrior és una pel·lícula “de boxa”. Tot i que no són de les que m’estiren més, em va sorprendre espectacularment quan la vaig veure en el seu moment… i no em sorprenc de ratificar la meva primera impressió en tornar-la a veure ara.

 

A través d’un guió senzill però compacte, Gavin O’Connor (Pride and Glory, 2008; The Accountant, 2016) ens presenta un autèntic assaig sobre el perdó encabit en un drama que, lluny de fer-se pesat o excessiu, conté un clímax de quaranta adrenalítics minuts que et manté enganxat a la pantalla.

 

En Paddy Conlon (Nick Nolte en un paper ple de culpa i vulnerabilitat) és un exalcohòlic que fa anys que no veu els seus fills: el professor Brendan (un veraç Joel Edgerton començant a despuntar a Hollywood) i el marine Tommy (un Tom Hardy més sòlid que mai, en tots els sentits, fent una master class de pura presència), que tampoc es parlen entre ells. Encara que no s’assemblin a tu, no et costarà gens empatitzar amb aquests personatges, implicar-te en la seva història, patir quan ells pateixen. Warrior et sacseja…, i no només en el ring. És cine de primer nivell.

 

Sense intenció de treure’ls mèrits, ni Rocky (John G. Avildsen, 1976), ni Raging Bull (Martin Scorsese, 1980), ni Million Dollar Baby (Clint Eastwood, 2004) ni The Fighter (David O. Russell, 2010) mereixen ser més conegudes (ni valorades) que Warrior. Per mi, aquesta és una de les pel·lícules amb més força que s’han fet: sap tocar la fibra, i a vegades fins i tot travessar-la, arribar fins a l’os… i trencar-lo.