Any: 2020
País: Estats Units
Direcció: Richard Linklater
Protagonistes: Cate Blanchett, Billy Crudup, Judy Greer
Hi ha poca oferta al cinema en temps de pandèmia, i una estrena de Richard Linklater no ens pot passar per alt. L’última del creador de Boyhood (2014) aborda el drama d’una arquitecta acomodada que viu d’una manera un tant irreal. Abans de veure la pel·li, però, havia llegit un parell de crítics d’aquests de veritat (analistes amb background i criteri) que opinen que Linklater s’escapa del seu retrat de classes més humils i d’històries senzilles. Diuen que l’espifia en un intent erràtic d’adaptar una novel·la de Marie Semple amb un muntatge caòtic i retratant uns personatges amb qui no pots empatitzar. Doncs bé, a mi m’ha passat el contrari.
Independentment del caràcter i de la condició dels personatges, Linklater defuig el maniqueisme i és hàbil amb el guió, fruit del treball amb Holly Gent Palmo i Vincent Palmo Jr. (amb qui ja va col·laborar a Me and Orson Welles, 2008). És cert que hi ha alguna decisió narrativa desencertada i que el ritme a vegades perd força, però ho supleixen alguns diàlegs i escenes que equilibren a la perfecció el drama i la comèdia.
Where’d You Go, Bernadette no és només el retrat d’una família o d’una crisi (matrimonial, d’edat o laboral), sinó que, sobretot, és el retrat d’algú que pateix un tipus d’ansietat o depressió i que viu dia a dia l’aïllament i la desconnexió tant amb els altres com amb ella mateixa. No cau bé, la protagonista, no la sents propera, diuen les crítiques. És clar, un personatge pot no caure’t bé i pots, fins i tot, odiar-lo. Sovint hi ha gent que no passa un bon moment i per això no sol caure bé. Però també passa a la inversa: n’hi ha que, al revés de la protagonista, fa veure que tot rutlla i potser així cauen millor. Sort en tenim, que la complexitat de la psicologia humana no ens permet etiquetar-ho tot: la Bernadette és tan “normal” com qualsevol altre; és una dona que pel fet de tenir una bona vida o una família encantadora no té per què sentir-se realitzada. És algú que no pot fer la feina que vol o que troba que ja no serveix per fer determinades coses.
L’encert principal de la pel·lícula, doncs, és no treure el focus del tema principal, de com molta gent creativa mira de ser útil o d’estar en pau amb ella mateixa fent allò que millor sap fer; de com intenta establir, més enllà de les convencions socials, una connexió amb els altres a partir de les seves obres. De la mateixa manera que ho fa Linklater amb totes les seves pel·lícules: ell sap perfectament com establir aquest diàleg amb l’espectador. A vegades ens deixarà bocabadats amb una obra completament rodona, com va fer amb la trilogia de Before Sunrise (1995), Before Sunset (2004) i Before Midnight (2013) o amb Boyhood (2014), i d’altres ens oferirà petits retrats d’un temps, d’una edat o d’uns personatges, amb una mirada un xic menys “personal”, com a Everybody Wants Somee!! (2016) o aquesta Where’d You Go, Bernadette.
