After Midnight

Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Jeremy Gardner, Christian Stella
Protagonistes: Jeremy Gardner, Brea Grant, Justin Benson, Henry Zebrowski, Ashley Song, Nicola Masciotra

En Hank viu sol en una aïllada casa que cau a trossos esperant que torni l’Abby, la seva parella, que va marxar deixant una críptica nota. Una situació més o menys corrent, si no fos perquè, d’ençà de la partida d’aquesta, del bosc que voreja la parcel·la surt cada nit una perillosa criatura salvatge que raspa amb força la seva porta… i part de la seva ànima.

Què vol aquest monstre? Qui és? Un ós? Un llop? El seu gatet (mai se sap)? La seva xicota? O potser es tracta d’un organisme menys terrenal? La seva consciència? Un producte de la seva imaginació? Els seus dubtes existencials? La metàfora de la crisi de parella per la qual passa? O bé l’esperit turmentat d’un enòleg que està fart de veure’l beure vi barat en pots de conserves?

Jeremy Gardner (The Battery, 2012)  altre cop codirigeix, guionitza i protagonitza, i  altre cop ens regala un producte genuí i personal. Una pel·lícula que tot i el que pugui semblar, i malgrat el que algun dels secundaris ens vulgui fer creure, té ben poc o quasi res del cinema de monstres. Sí! Oh, sorpresa! Estem davant d’un drama intimista de parella. Una història d’amor i desamor, amb algun moment còmic, però de to marcadament reflexiu i introspectiu.

¿Algú us ha canviat la cinta d’A Quiet Place per la de Rachel Getting Married? No patiu, sigueu pacients i doneu-li una oportunitat. Si el guió és bo, poc importa la barreja. I aquest n’és un bon exemple: una  bona història, una parella protagonista atraient, un ritme ben portat i un clímax prou sorprenent (tot i que això sempre va a gustos).

De fet, en honor a la veritat, el metratge no s’oblida tampoc dels elements del gènere. N’hi trobem uns quants, tot i que en molts casos de forma merament estètica: armes (cosa que no vol dir violència), alcohol, amistats simpàticament estereotipades o… trampes per a óssos. Ornaments que s’incorporen a un quadre ja de per si variat sobre la composició/descomposició d’una parella.

Sigui com sigui, Gardner torna a  demostrar que és un director tan salvatge, original i extravagant com l’ésser que rasca la porta a mitjanit. Algú divertit a qui convidar a un bon karaoke!