Aquaman

Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: James Wan
Protagonistes:  Jason Momoa, Amber Heard, Patrick Wilson, Willem Dafoe, Nicole Kidman

El “sirenito” més famós, o si més no el més parodiat, per fi té la seva pel·lícula. Aquaman inunda les sales de cinema amb un clar rentat de cara respecte dels còmics originals i alhora evitant excessives referències a Justice League (Zack Snyder, 2017). ¿Pot Jason Momoa (The Bad Batch,2016; Conan the Barbarian,2011) silenciar els mals auguris del passat que persegueixen el personatge?

D’entrada vull avisar als qui us espereu una producció a l’alçada de les de Marvel que ja podeu anar-vos-en oblidant. DC, la competidora de Marvel en la indústria del còmic, actualment juga en una altra lliga quan parlem de cine. Però no desespereu, sembla que no tot està perdut.

Curiosament, on sorprèn la pel·li no és ni en la història ni en els vistosos efectes especials, sinó en l’amplitud del seu univers: un món aquàtic interessant, extens i variat, amb faccions i “espècies” originals i diferenciables, totes elles amb ambicions pròpies. Un món que a pesar de la pèssima narració denota una amplitud i una profunditat superior a les monotemàtiques amazones illenques de Wonder Woman (Patty Jenkins, 2017) i fins i tot a la Wakanda de Black Panther (Ryan Coogler, 2018). Llàstima de la resta; sinó, DC podria haver donat guerra a Marvel en almenys un dels assalts.

Realment això de DC amb els guions és per fer-s’ho mirar…: diàlegs absurds, anacronismes, gags sense gràcia, personatges mal explicats, tòpics i tots els disbarats imaginables. Això sí, sembla que aquest cop la mateixa productora ha après un xic dels seus darrers bunyols; com a mínim sembla que ara ells també són conscients de la seva falta de solemnitat, i Aquaman no es pren tan seriosament a si mateixa, és una cinta d’aventures i acció a l’estil de The Scorpion King (Chuck Russel, 2002), buida però adrenalítica i desinhibida. Una idea de sèrie B sense sang i amb un pressupost alt, però desacomplexadament dinàmica.

Un altre d’aquests encerts fruit del reconeixement d’errors passats ha estat la decisió de deixar de banda l’abús de vergonyoses seqüències CGI i tornar a apostar per una acció més “clàssica”, a l’estil Michael Bay. Un primer pas potser no per assolir el nivell mostrat amb els Batmans de Nolan, però sí per apropar-se a un cinema comercial més decent. Dit això, encara els queda camí.

D’entreteniment no n’hi falta, però els que en tingueu altes expectatives, més val que recordeu que malgrat els tatuatges, la cervesa, el look salvatge i el posat de guerrer maori…, al final el “superheroi” no deixa de ser Aquaman.