Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: Matt Ross
Protagonistes: Viggo Mortensen, George MacKay, Samantha Isler, Annalise Basso, Nicholas Hamilton, Shree Crooks, Charlie Shotwell, Frank Langella
Roba hippy, nens amb noms inèdits, autobús amb nom de persona, ganivets, missions, Chomsky.
Aquí tenim una aventura familiar amb trets de Little Miss Sunshine (Jonathan Dayton i Valerie Faris, 2006), però amb un context i una intencionalitat força diferents.
Viggo Mortensen es posa a la pell d’en Ben Cash, un pare de família que, juntament amb la seva dona, sosté una petita utopia en què ell exerceix l’autoritat per ajudar els seus fills a créixer cultes i lliures. És un pare que dedica la vida a convertir els seus descendents en les persones més competents possibles i a protegir-los de les mesquineses del món capitalista (és a dir, de tot ell). Però quan aquesta societat perfecta de nens “genis” entra en contacte amb la “civilització”, tot es trasbalsa, perquè les utopies, com el seu nom indica, no poden existir fora d’un paradís controlat.
Aquesta no és una pel·lícula de blancs (o verds) i negres. El que busca Matt Ross, com a director i guionista, no és dir què està bé o què està malament, sinó simplement exposar la manera de fer d’aquesta família, amb els errors i incoherències típics dels humans. No us deixeu enganyar per les aparences: no vol ser moralista ni provocadora, sinó expositiva i dialogant. És una pel·lícula per reflexionar sobre l’educació, sobre com hem evolucionat i sobre el nostre futur.
Com a punts negatius, em sobra una mica de petulància en algunes de les contínues demostracions de superioritat dels nens, i el guió també fa una mica de trampa en eludir alguns temes que, si toqués, desinflarien el discurs d’en Ben. Però és necessari passar per alt aquest darrer “defecte de fàbrica”, ja que els extrems són difícils de defensar durant gaire temps.
Tot i això, Captain Fantastic és una pel·lícula valenta, està ben realitzada, transmet el missatge que pretén, resulta prou entretinguda (divertida i tot), no ofèn, sap ser emotiva quan toca, i aconsegueix no decaure ni en el tram final (cosa difícil en aquest tipus d’històries). Definitivament, és de les que val la pena veure.
Valoració: BONA
La frase: «Si assumeixes que no hi ha esperança, garanteixes que no n’hi hagi. Si assumeixes que hi ha oportunitats de canviar les coses, llavors hi ha una possibilitat que puguis contribuir a fer un món millor.» Per desgràcia, les paraules de Chomsky no queden tan bé quan les diu un nen de 12 anys.
El personatge: m’ha agradat el paper d’avi que fa Frank Langella. Encara que no pensi com tu, hi arribes a empatitzar prou bé.
L’escena per al record: Sweet Child O’ Mine.
