Any: 2017
País: Estats Units
Direcció: Rupert Sanders
Protagonistes: Scarlett Johansson, Pilou Asbæk, Takeshi Kitano, Michael Pitt, Juliette Bionche
Evolucions cibernètiques, records, persecucions, immersions, una aranya.
Scarlett Johansson (una actriu amb una de les carreres més dignes de seguir i que s’ha atrevit amb tots els gèneres fins a trobar una aparent zona de confort en el cinema d’acció) fa d’esquer per atreure el gran públic i convidar-lo a comprovar, o recordar, per què la pel·lícula de Mamoru Oshii de 1995 (basada en el manga de Masamune Shirow) és considerada una obra de culte.
La major Mokoto Kusanagi és un cervell humà, una ànima, un fantasma (ghost), acoblat en un cos robòtic purament sintètic, una closca (shell), i manipulat per programes informàtics. Està en la frontera entre la tecnologia i la humanitat, una línia que sembla que serà el model a seguir en l’evolució.
El cine cyberpunk, popularitzat per Blade Runner (Ridley Scott, 1982) i explotat especialment en el món del manga (l’exemple més famós n’és Akira, de Katushiro Ôtomo, 1988), es caracteritza per apropar-nos a un futur decadent amb millores artificials, manipulació massiva i amenaces tecnològiques…, i en aquest context de llums ofensives i foscor sense fons s’advoca per una defensa desesperada de la individualitat com a valor primordial de la humanitat.
La proposta americana de Ghost in the Shell manté l’espectacular estètica de l’original i el respecte pels personatges (almenys pels protagonistes), però escull reduir el nivell de densitat de les converses i aprofundir més en la protagonista, cosa que em sembla un encert, ja que tenir un personatge en qui centrar l’atenció crea un fil argumental més nítid i fàcil de seguir que els plantejaments existencialistes de l’original.
Per tant, a costa de prescindir de certes reflexions, aquesta versió millora una mica el ritme dels esdeveniments i aconsegueix un equilibri que la fa més accessible sense trair la seva essència. Això sí, és un remake pur, no espereu trobar-hi gaire més que un tribut perquè els espectadors s’interessin per l’original (i per les seqüeles que se n’han fet i se’n faran, és clar).
Valoració: BONA
La frase: «Quan veiem la nostra singularitat com una virtut, només llavors trobem la pau.»
El personatge: la ciutat, amb els seus gratacels, les seves llums, el seu cementiri-estadi, els seus anuncis publicitaris… Té prou entitat per ser considerada el personatge més important de la pel·lícula, i sens dubte és també el més treballat.
L’escena per al record: una de les noves, va: la de la dona que prepara el te a la “convidada”.
