Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: M. Night Shyamalan
Protagonistes: James McAvoy, Bruce Willis, Samuel L. Jackson, Sarah Paulson, Spencer Treat Clark, Anya Taylor-Joy, Charlayne Woodard
El senyor Price ha canviat. Ja no vol que l’anomenin més Elijah Price; diu que ara creu en ell mateix i que vol que s’adrecin a ell com a senyor Cristall, Mr Glass (aquestes coses en anglès sempre sonen molt millor). ¿És aquesta la culminació d’una metamorfosi kafkiana?
Arribem al darrer capítol de la inesperada trilogia iniciada com qui no vol la cosa per M. Night Shyamalan fa ni més ni menys que 19 anys. Sí, han passat quasi dues dècades d’ençà que el director indi sorprengués propis i estranys camuflant el naixement d’un superheroi en un pausat drama familiar. No content amb això, el 2016 ho va tornar a fer amb Split, un bon thriller psicològic sobre els trastorns de personalitat múltiple, amb un apoteòsic darrer gir argumental on se’ns descobria no només que aquella també era una velada cinta de superherois, sinó que efectivament es tractava de la inesperada continuació d’Unbreakable.
A Glass, la tercera entrega, no hi ha sorpreses possibles sobre la naturalesa del que es va a veure. Lògicament, ja no cola. Tot i això, en ella perviuen i s’amplien els conceptes de les seves predecessores, i en un nou tour de force es torna a reescriure la dicotomia entre el món real i la fantasia heroica.
Sense embuts ni subterfugis, l’homenatge al món de les vinyetes es treu completament el vel en aquest darrer episodi. Amb molta més presencia, les botigues de còmics passen a ser ara escenari habitual i els còmics de grapa esdevenen, més que mai, una preuada font de profecies per a futurs esdeveniments o guies per saber els passos a seguir.
Però absteniu-vos-en si busqueu reviure les èpiques fantasioses de les produccions marvelianes: a en David Dunn i companyia no els fan falta ni malles ni licra; amb un impermeable o uns pantalons de xandall en fan prou i de sobres. Bons vs. dolents, caos vs. ordre, destí vs. lliure albir…; Glass qüestiona i replanteja els conceptes habituals del gènere. És cinema no superheroic, però sí sobre els superherois.
Narrativa i fotogrames ajunten esforços per explicar-nos una història digna dels Action Comics que alhora evita qualsevol paral·lelisme amb les pel·lícules del gènere: lluites narrades des de la visió de les càmeres de seguretat, malvats i herois retratats a través de les seves febleses, primeríssims plans dels rostres que amaguen l’acció directa, o profètics duels sense artificis ni coreografies. Un divertit popurri pensat per distreure l’espectador abans de l’enèsim (us l’esperàveu, ¿no?) gir de guió final. Un gir que aquest cop apropa la història al que podria ser un capítol de sèries com ara Black Mirror o Fringe.
¿Un bon final definitiu, o l’estructuració d’un món per utilitzar-lo com a base per a pròximes sorpreses? Com sempre, deixant de banda eixelebrades conjectures, la resposta només la té Shyamalan.
