Hell or High Water

Sobrevivint a la crisi

0
131

Any: 2016
País: Estats Units
Direcció: David Mackenzie
Protagonistes: Ben Foster, Chris Pine, Jeff Bridges, Gil Birmingham

L’última setmana de desembre i la primera setmana de gener és un període obscur i estrany. Tots els mitjans de comunicació queden posseïts per una psicosi permanent que els fa rememorar el passat recent constantment. Repeteixen fins a la sacietat les notícies més rellevants, fan llistats de les pel·lis aparegudes, creen recopilatoris de les millors cançons o fan recomptes dels morts més significatius de l’any (diria que aquesta última és de les propostes que té més èxit).

També és el punt de partida de l’allau de pel·lis que començaran a inundar les sales amb l’objectiu de rascar alguna estatueta daurada. Aquest és un dels objectius que sembla tenir Hell or High Water o, com l’han traduït aquí, Comanchería.

El director escocès David Mackenzie i el guionista Taylor Sheridan (conegut pel seu paper de l’agent David Hale a Sons of Anarchy) han sabut transmetre molt bé la crispació i la depressió d’una Amèrica profunda, cansada i desil·lusionada. Una terra rural de cowboys i gent dura que, amb l’empobriment i el racisme latent, se senten enfadats amb els bancs, amb la policia i amb la societat en general.

La cinta ho posa tot perquè ens impregnem d’aquest descontentament general. Panoràmiques amb paisatges solitaris i melancòlics, negocis tancats, silencis quasi incòmodes, respiracions entretallades…, però per sobre de tot hi trobem els personatges que viuen aquest dia a dia. Tots ells polsegosos, envellits i empipats. Ja siguin adolescents, noies joves o gent gran, tots els texans fan gala d’aquests atributs.

Aquest context serveix per narrar la persecució de dos atracadors, Chris Pine i Ben Foster com a “Robin Hoods” moderns amb tot de clarobscurs, per part d’un cínic i demacrat Jeff Bridges que fa de policia a punt de jubilar-se.

Una divertida barreja entre western i road movie amb diàlegs punxants, que tot i no aportar res nou a un gènere bastant trillat, en cap moment amaga els seus referents. De fet, mentre la vegeu us semblarà sentir l’agradable sensació d’estar davant un film dels Cohen.

Fins i tot, seguint l’estela d’apropiar-se dels punts forts d’altres pel·lis, la banda sonora, a càrrec del veterà Nick Cave i de Warren Ellis, també recorda bastant la de The Broken Circle Breakdown (Felix Van Groeningen), amb cançons d’estil country i que narren petites històries per sobre de la trama.

Així doncs, si en teniu l’oportunitat aquestes festes, no dubteu a veure Comanchería. A mi, de moment, és la projecció que m’ha brindat l’explicació més plausible de com Donald Trump ha arribat a la presidència.

Dit tot això, feu també una ullada al top 2016 cinematogràfic de Grushenko. El concepte potser no és innovador, però es tracta sens dubte d’un “win to win” per a qualsevol cinèfil.

Valoració: BONA
80

Té un aire de ...

No Country for Old Men (2007) + Public Enemies (2009) + Thunderbolt and Lightfoot (1974)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada