Any: 2019
País: Estats Units
Direcció: Todd Phillips
Protagonistes: Joaquin Phoenix, Robert De Niro, Zazie Beetz, Frances Conroy, Brett Cullen
Últimament hi ha fets reals i escenes que veig en la ficció que s’entremesclen. Ja sigui per il·lusions de la meva ment o fruit de la secta francmaçònica hollywoodiana que domina el món, aquest és un misteri que algun dia hauria d’intentar esbrinar.
De fet, molt probablement aquesta singular pel·lícula pot adequar-se a qualsevol moment convuls. Una pel·lícula sobre un personatge paradoxalment tan recognoscible com desconegut, l’arxienemic de Batman, com mai l’havíem vist: més novell, més fràgil, més insegur, més “humà” i…, sí, alhora, més pertorbadorament malaltís. Un arlequí que en l’absència del ratpenat aprofita per ser el centre de totes les mirades.
Així és el Joker de Todd Phillips (The Hangover, 2019), la producció en què canvia de rumb abandonant les seves habituals comèdies irreverents per regalar-nos un drama amb un llunyà rerefons superheroic. Un The Man Who Laughs (Paul Leni, 1928) renovat i acolorit.
Així és el Joker de Joaquin Phoenix, amb un actor desfermat que porta demostrant des de fa temps que dóna el millor de si quan interpreta personatges antagònics o marginals. Certament, la pel·lícula ja ve enfocada a engrandir la seva actuació, i ell es presta totalment al joc regalant-nos un personatge fascinant.
I, per sobre de tot, així és com és el Joker més gothamita (¿potser gothamià?), perquè en aquesta ocasió, més que mai, “Ciutat Gòtica” té un paper cabdal en la història. Gotham és el titellaire en l’ombra, l’artífex de tot el que succeeix als seus carrers. Un ens amb vida pròpia que forja el seus herois i, molt especialment, els seus malvats.
En resum, Joker és una nova rara avis dins el cinema superheroic i un al·licient més que se suma a l’extensa filmografia de l’univers de Batman. Un univers amb una encegadora llum pròpia tan o més intensa que la que produeix el mateix batsenyal.
