L’avenir

0
23

Any: 2016
País: França
Direcció: Mia Hansen-Løve
Protagonistes: Isabelle Hupert, Roman Kolinka, André Marcon, Edith Scob

Mia Hansen-Løve guionitza i dirigeix una Isabelle Hupert que camina d’una manera estranya i mira d’una manera estranya, però no és una femme fatal, ni una pertorbada, sinó que aquesta vegada interpreta la Nathalie, una professora de filosofia a prop de la jubilació. I la veiem en pantalla com si miréssim passar la veïna del quart, trasmetent tot el que transmet sense adornar-se’n, gairebé. El seu home i els seus fills són com part del farcit, com qui passa per allà. Tot passa al voltant de la Nathalie com si res, com el dia a dia, com la mateixa vida. Hansen-Løve podria aprofundir una mica més en els personatges…, però no cal, perquè el pas del temps i el consol de la filosofia indiquen que el futur ja ha arribat, centren la protagonista en l’aquí i l’ara: prendre decisions, sentir-se lliure per fer i desfer. I la professora de filosofia, que tantes vegades haurà hagut d’explicar les idees de la Revolució Francesa, fa cara de voler dir que les revolucions més devastadores són les interiors, les personals, les silencioses.

Imagino que, a certa edat, fer canvis substancials en la vida, replantejar-se la manera de fer les classes, enfrontar-se a la família o sortir a manifestar-se pels canvis polítics no sembla una bona opció. O potser és l’única opció. El que està clar és que vendre’s als editors de llibres de filosofia de colors llampants i lletra catorze és el límit per a una persona que sap que la companyia de Schopenhauer pot ser una companyia tan bona com qualsevol altra. Però no penseu que L’avenir és una d’aquelles pel·lícules amb diàlegs grandiloqüents farcides de citacions i referències a personatges i fets que maregen l’espectador. És subtil i no demostra grans pretensions, però és una llàstima que alguns diàlegs, tan ràpids, gairebé no deixin temps a l’espectador de pair-los.

No us perdeu la reflexió sobre els moments feliços (i sobre l’Estat i l’Art, així, en majúscules). Mai havia tingut tant de sentit una cançó que tots coneixem, tan i tan sentida, al final de la pel·lícula. Si aquesta setmana encara no han tret L’avenir dels cinemes, no us ho penseu gaire.

Valoració: BONA
75

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada