Little Children

Un llarg passeig pel parc

0
89

Any: 2006
País: Estats Units
Direcció: Todd Field
Protagonistes: Kate Winslet, Patrick Wilson, Jennifer Connelly, Jackie Earle Haley

Feia temps que no em passava, però ahir em vaig tacar la camisa esmorzant a la feina. Justament el dia en què més encàrrecs i visites tenia per fer.

Amb certa maduresa, inicialment vaig mirar de donar-hi poca importància. La taca era petita i poc visible. Però amb el pas de les hores va anar creixent. S’alimentava de les mitges rialles, les mirades furtives i l’escarni públic que es feia d’esquenes a mi. Al final del dia la taca s’havia transformat en un gran cartell amb lletres majúscules. Un cartell que deia: «LOOOSER!».

Persones marcades són també les que ens mostra Little Children, aquí mal venuda com a Juegos Secretos. Una cinta en què, amb silencis que ho diuen tot, diàlegs directes i escenes per al record (el bany a la piscina municipal de Haley n’és el millor exemple), Todd Field construeix una crítica a la societat americana i al primer món en general.

És cert que la temàtica no mira d’innovar. De fet, guarda moltes similituds amb American Beauty (Sam Mendes, 1999) o amb Happiness (Todd Solondz, 1998). Un narrador omniscient, un barri residencial i uns personatges cansats i amb crisis que miren d’aparentar normalitat tot i viure unes situacions que els porten cada cop més al límit.

El tret diferenciador respecte a la resta de les cintes mencionades és que les històries creuades que narra Little Children busquen justificar al màxim les decisions preses pels personatges. Mira de fer-nos empatitzar amb ells i que entenguem les accions de tots, inclús dels antagonistes.

Vist en perspectiva, no és d’estranyar que Zack Snyder fitxés després per a Watchmen al nostàlgic i melancòlic rei del ball (Patrick Wilson) com a Mussol Nocturn i al sinistre i turmentat pederasta (Jackie Earle Haley) com a Rorschach. Les similituds entre els protagonistes d’ambdues cintes són més que evidents.

Per mi el missatge final és clar. En un món marcat pels protocols i els dictàmens morals, el màxim exponent de la nostra humanitat són les taques que porta cadascú. Tot i amagar-les, segurament són el que ens fa més humans. Aquesta és la premissa que aniré repetint pel carrer el pròxim cop que se’m vessi el cafè a sobre!

Valoració
85

Té un aire de...

La Femme infidèle (1969) + A Serious Man (2009) + Hard Candy (2005)

User Review
0 (0 votes)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada