Little Children

Un llarg passeig pel parc

0
218

Any: 2006
País: Estats Units
Direcció: Todd Field
Protagonistes: Kate Winslet, Patrick Wilson, Jennifer Connelly, Jackie Earle Haley

Feia temps que no em passava, però ahir em vaig tacar la camisa esmorzant a la feina. Justament el dia en què més encàrrecs i visites tenia per fer.

Amb certa maduresa, inicialment vaig mirar de donar-hi poca importància. La taca era petita i poc visible. Però amb el pas de les hores va anar creixent. S’alimentava de les mitges rialles, les mirades furtives i l’escarni públic que es feia d’esquenes a mi. Al final del dia la taca s’havia transformat en un gran cartell amb lletres majúscules. Un cartell que deia: «LOOOSER!».

Persones marcades són també les que ens mostra Little Children, aquí mal venuda com a Juegos Secretos. Una cinta en què, amb silencis que ho diuen tot, diàlegs directes i escenes per al record (el bany a la piscina municipal de Haley n’és el millor exemple), Todd Field construeix una crítica a la societat americana i al primer món en general.

És cert que la temàtica no mira d’innovar. De fet, guarda moltes similituds amb American Beauty (Sam Mendes, 1999) o amb Happiness (Todd Solondz, 1998). Un narrador omniscient, un barri residencial i uns personatges cansats i amb crisis que miren d’aparentar normalitat tot i viure unes situacions que els porten cada cop més al límit.

El tret diferenciador respecte a la resta de les cintes mencionades és que les històries creuades que narra Little Children busquen justificar al màxim les decisions preses pels personatges. Mira de fer-nos empatitzar amb ells i que entenguem les accions de tots, inclús dels antagonistes.

Vist en perspectiva, no és d’estranyar que Zack Snyder fitxés després per a Watchmen al nostàlgic i melancòlic rei del ball (Patrick Wilson) com a Mussol Nocturn i al sinistre i turmentat pederasta (Jackie Earle Haley) com a Rorschach. Les similituds entre els protagonistes d’ambdues cintes són més que evidents.

Per mi el missatge final és clar. En un món marcat pels protocols i els dictàmens morals, el màxim exponent de la nostra humanitat són les taques que porta cadascú. Tot i amagar-les, segurament són el que ens fa més humans. Aquesta és la premissa que aniré repetint pel carrer el pròxim cop que se’m vessi el cafè a sobre!

Valoració
85

Té un aire de...

La Femme infidèle (1969) + A Serious Man (2009) + Hard Candy (2005)

User Review
90.13 (1 vote)

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada