Phantom Thread (El hilo invisible)

Fil i agulla, models, esmorzars copiosos, esmorzars silenciosos, obsessions, bolets grocs.

 

Potser si no hagués vist que Paul Thomas Anderson i Daniel Day-Lewis estaven darrere d’aquest projecte, Phantom Threat no m’hauria cridat l’atenció. Ara bé, no hi ha tema del qual no es pugui fer una bona pel·lícula, i la “garantia” d’aquests dos noms em va atreure irremeiablement al cine.

 

I el que hi vaig veure va ser, sens dubte, una bona pel·lícula de Paul Thomas Anderson i Daniel Day-Lewis. Amb  tot el que això comporta. No espereu trobar-hi una altra cosa; cal anar-hi amb l’ànim adequat per entrar en un relat pausat i intens (potser menys violent que de costum, això sí). Ara bé, com em sol a passar amb aquest director, les emocions i passions que em mostra m’arriben cerebralment, m’interessen, em diverteixen…, però no m’hi aconsegueixo implicar més enllà.

 

Tot i això, la confecció de Phantom Thread és d’una perfecció digna de Reynolds Woodcock, el seu protagonista (basat en els dissenyadors de moda Cristóbal Balenciaga i Charles James). Se’n reparteixen el mèrit a parts iguals la meticulosa feina de Paul Thomas Anderson com a guionista i director, la immensa implicació d’un repartiment que esprem al màxim els seus personatges, la manera com la delicada partitura de Jonny Greenwood (el guitarrista de Radiohead, col·laborador habitual del director) marca el ritme del relat, i l’exigent vestuari a càrrec d’un Mark Bridges (també fix en l’equip del director, i que ja té un Oscar pels vestits de The Artist) a l’altura del repte.