Any: 2018
País: Estats Units
Direcció: Bob Persichetti, Peter Ramsey, Rodney Rothman
Protagonistes: Shameik Moore, Jake Johnson, Hailee Steinfeld, Liev Schreiber, Brian Tyree Henry, Kathryn Hahn, Mahershala Ali
Textures, vinyetes, colors, quota de diversitat, actes de fe.
El primer que veig és una proposta juvenil amb una estètica idiosincràtica i que desborda humor blanc. Sí, és una aaaltra història d’instituts que vol transmetre valors familiars, però tot i la reiteració indiscriminada del missatge i les quatre frases embafadores fora de lloc, el conjunt no se’n ressenteix massa. A més, és legítim tenint en compte el públic al qual va dirigida.
Comença l’acció, frenètica, rica, espectacular… M’impressiona i alhora em descobreixo molest per l’excés de soroll, tant acústic com visual. Potser és que m’estic fent massa vell per a aquesta merda.
Si ens parem a pensar gaire en l’esquelet argumental (específicament pel que fa al funcionament de la màquina del senyor Kingpin), hi trobarem més trampes que les que ens permet processar el ritme de la pel·li. Ens endinsem en una aaaltra trama que juga amb la física quàntica, aquesta vegada com a pretext per aglutinar el “multivers” de Spider-Man, és a dir, per conjugar en una sola història totes les versions de l’heroi aràcnid que s’han fet en els seus quasi seixanta anys de vida.
Prepareu-vos per a un bombardeig de dues hores de referències per als seguidors dels còmics, pel·lícules, sèries i marxandatge en general (tantes que no crec que hi hagi gaire gent capaç de conèixer-les totes). Encara així, estan integrades amb prou intel·ligència per no espantar els neòfits; Spider-Man, precisament, té el poder de ser un dels superherois amb qui és més fàcil empatitzar.
En definitiva, però, s’ha d’admetre que Spider-Man: Into the Spider-Verse té de tot: acció, humor, referències per a tothom i un bon missatge. No perdem de vista que el seu target són els adolescents (pre- i post-) i que el seu objectiu és atreure’ls a l’univers de Marvel. Ara bé, el fet de desaprofitar els punts més emocionals fent-los previsibles o passant-hi de puntetes l’acaba convertint en «una de bona» en lloc d’en «una de les grans».
Valoració: BONA
La frase: «La manera més efectiva d’aprendre és enfrontant-se a un perill potencialment letal.»
El personatge: en Peter B. Parker, l’Spider-Man realista.
L’escena per al record: els «Ho explico per darrera vegada…».
